Richard Kelly, director del film de culte 'Donnie Darko', torna a arriscar amb 'The box', una pel·lícula accessible però menys

Richard Kelly veu regles on altres només hi veuen atzar. I terribles amenaces on només sembla haver-hi objectes quotidians. Les seves pel·lícules elucubren sobre els mecanismes invisibles que regeixen les nostres vides, l’art titellaire d’ens no sempre factibles. És la nostra realitat: una mica distorsionada, encara que tampoc tant. El món on vivim en tota la seva terrorífica esplendor, en tota la seva bellesa caòtica, filtrat per una mirada fascinant alletada en l’avern lynchià.

Dit així, Kelly sembla un director seriós i filosòfic (que ho és; una de les seves principals influències és Sartre), però tampoc no es pot obviar la seva condició de fill de la cultura pop de la seva generació: el cinema pop dels 80, els còmics de superherois, la televisió... L’alta i la suposada baixa cultura es barregen en un cinema saturat fins al límit d’idees, personatges, trames, subtrames, subtextos; un cap privilegiat esclatant en mil direccions a la vegada.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

En el títol de culteDonnie Darko (2001) i aSouthland Tales(2006) no hi va haver ningú que defensés Kelly en els seus exabruptes creatius, i es notava. La primera era com una pel·lícula d’institut de John Hughes revisada per David Lynch. Va llançar Jake Gyllenhaal i va pervertir el conill gegant d’El invisible Harvey. La segona va ser la sevaCorazonada: una sàtira fantacientífica d’impossible gegantisme conceptual (per poder assaborir-la correctament, s’havien de llegir tres novel·les gràfiques i joguinejar amb la seva web) que va ser un fiasco a taquilla que es veia venir des d’unapremièrefatal al festival de Cannes.

Amb la seva premissa fàcil de resumir i de vendre i la seva actriu de rostre familiar (Cameron Diaz),The boxsembla, a primera vista, una petita rendició de Kelly, un pas endavant cap a la normalitat. Un mica ho és, però tampoc tant com es podria pensar: després d’un primer acte ja llegit, vist i conegut, la història dels Lewis s’enrareix, s’enfosqueix i s’expandeix per arrelar en l’arena movedissa de l’infinit. Tot al son de música ominosa proveïda per dos membres d’Arcade Fire i el gran Final Fantasy. Richard Kelly necessitava un triomf, però només sap fer les pel·lícules que vol fer.