Pocoyó, una icona global

Transcendental notícia per als amants dels rànquing: Alonso Quijano ha deixat de ser el personatge espanyol de ficció més conegut del planeta. L'ha desbancat d'aquest tron un ninot de mirada somrient i posat naïf que ara mateix està entretenint el dinar de milers de nens i bebès d'Austràlia, el Japó, Alemanya, els Estats Units, Mèxic... I així fins a completar la llista de 100 països que han comprat la sèrie de dibuixos animats Pocoyó, sense comptar les 110 milions de vegades que els seus episodis han estat descarregats a internet. Parlem d'una audiència potencial de 3.500 milions d'espectadors; més de mitja humanitat. Ni en el més gran dels seus deliris, el Quixot hauria somiat mai una legió de seguidors com aquesta. Ha estat fins i tot el primer dibuix animat que ha aparegut a la portada de l'exigent Wall Street Journal.

A la porta de l'edifici decimonònic on s'allotja Zinkia –la productora mare del dibuix i titular dels seus drets comercials–, pocs senyals anuncien que estem davant la fàbrica que dóna a llum una de les marques made in Spain més universals de la història. De fet, ni tan sols els veïns del barri de Chueca de Madrid, on s'ubica la finca, estan al cas d'aquesta realitat. "La gent veu els ordinadors a través de les vidrieres i ens pregunta si som un cibercafè", explica mig en broma José María Castillejo, president de la companyia.

Tampoc els milions de fans que té el dibuix als cinc continents saben que els seus traços van ser concebuts i animats en un edifici envoltat de bars de tapes, detall que no s'ha de considerar una badada dels responsables de màrqueting de la companyia, sinó part d'una estratègia comercial. "No ens interessa posar accent en el factor nacional. Pocoyó és un ciutadà del món. Ell només s'identifica amb els nens, tant si viuen a Taiwan, l'Aràbia o el Canadà", explica Castillejo.

L'estratègia els ha donat resultat. Al cap de pocs mesos de la seva estrena mundial al canal britànic CITV, el setembre del 2005, la sèrie es convertia en un dels programes infantils més vistos del Regne Unit. L'acceptació arribava a cotes similars a la resta de països on Pato, Loula, Pajaroto, Elly i altres figures del planeta Pocoyó sortien al televisor. A Espanya, les seves aparicions a La 2 solen doblar l'audiència mitjana de la cadena.

¿Què té l'innocent ninot que enamora allà on apareix? "És la primera vegada que un dibuix animat parla de tu a tu al nen. Pocoyó es posa al seu nivell i aconsegueix que s'identifiqui amb ell tant el nen tímid com el comunicatiu, tant el tranquil que l'inquiet", raona Castillejo, que té a casa seva el millor laboratori de proves per confirmar el que diu: és pare de sis fills, el més gran de 7 anys (incloses unes trigèmines).

El president de Zinkia reconeix que bona part d'aquest encert s'ha d'atribuir al grup de psicòlegs i pedagogs britànics que han supervisat els 104 capítols, de 7 minuts cadascun, que componen les dues temporades produïdes fins avui. Estem davant una maquinària molt ben greixada: les trames les escriu a Nova York un equip de guionistes de dilatada experiència en continguts infantils i posteriorment se sotmeten al judici de pares i educadors a Anglaterra, però la conversió de l'esperit Pocoyó en dibuixos en moviment es porta a terme sobre aquestes pantalles d'ordinador, on cada matí s'asseuen uns 70 manetes de l'animació digital en 3D. Abunda el perfil de persones de 30 anys, més masculí que femení. "No és casual que tinguem la seu al centre de Madrid. Aquí el talent el posa gent jove que adora anar en bicicleta o en metro a la feina, i aquest capital s'ha de cuidar", il·lustra el president de la companyia.

On hi diu talent, llegiu-hi la constel·lació de detalls que han fet d'aquesta sèrie un esdeveniment rabiosament innovador. Són els condiments de la seva recepta secreta: el fons blanc –que va sorgir com una solució d'urgència per abaratir la producció– va resultar ser un recurs immillorable per concentrar l'atenció del nen en els personatges; les escenes no tenen profunditat perquè els menors de 4 anys no distingeixen bé el que està a prop i el que està lluny; les trames són lineals i sense flashback, perquè això s'escaparia de la ment d'un bebè; la veu del narrador no pretén ser la d'un tutor, sinó la d'un germà gran, que fins i tot comet els seus mateixos errors de pronunciació.

"Es tracta de posar-te al lloc d'un nen i oferir-li el que a ell li agradaria. El món infantil no té per què ser melindrós. Pocoyó té un punt gamberro, i això és part del seu encant", explica Daniel Heredero, responsable de la música que sona a la sèrie. La descriu així: "Res de campanetes ni melodies ensucrades. Els nens tenen la ment molt més oberta. El meu fill de 6 anys és fan de Pocoyó i adora Metallica", il·lustra el músic, que s'ha atrevit a colar ritmes house i gestos de complicitat dels 80 en el menú sonor de la tira. "Per això Pocoyó també agrada tant als pares", entén Heredero.

El plantejament rima bé amb la declaració de principis que es van fer Castillejo, David Cantolla i Colmán López, els tres fundadors de Zinkia, el dia del 2001 que es van reunir per posar en marxa un somni: "Volíem crear alguna cosa que formés part dels records dels nostres fills i els incentivés l'aprenentatge mitjançant el riure", recorda Castillejo, en absència de Cantolla i López, que ja no estan en la companyia.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Posar-li nom a aquell desig va resultar més fàcil que vendre'l. Va ser Vega, la filla de Cantolla, la que va deixar caure la famosa paraula una nit mentre resava. "Jesusito de mi vida, eres niño pocoyó", va dir confosa amb la fonètica. Dissenyat i batejat el ninot, els pares de la criatura van suar sang per aconseguir que algú l'adoptés: cap tele espanyola s'animava a sufragar els 7 milions d'euros que costava posar en funcionament la sèrie. Obligat a convertir-se en fill pròdig, va ser gràcies a l'acord que els seus progenitors van firmar amb la cadena britànica CITV com Pocoyó va aconseguir sortir de la incubadora i va començar a caminar. La resta és història.

Avui Pocoyó és un petit príncep Mides que converteix en or tot el que toca: peluixos, llibretes, tovalloles, bicicletes... Mig miler d'estris compten amb el seu segell i generen uns drets que són la gasolina que dóna menjar a la companyia. A Zinkia, on no es defineixen com una productora audiovisual, sinó com una "creadora de marques", ja treballen en noves sèries d'animació i en innovadores propostes de la seva creació més il·lustre. Calculen que el 2012 s'estrenarà als cines el primer llargmetratge de Pocoyó. De moment, el més real és virtual: la comunitat on-line Mundo Pocoyó, una mena de second life per a nens que ha saltat a internet aquesta setmana. Atents: Pocoyó segueix innovant.