Marabús al Paral·lel

La llum vermella i la resplendor de les espelmes disposades sobre les taules confereixen al local una atmosfera clandestina. Tot és veritat i mentida, com en un cabaret d’entreguerres. Sobre l’escenari, una ballarina d’estètica pin-up es mou suggerent al compàs de la música mentre es va desposseint de la roba fins a quedar-se en mugroneres i tanga de lluentons. L’espectacle Taboo, que s’exhibeix amb periodicitat mensual a la Sala Apolo (Nou de la Rambla, 113), pretén rescatar i dignificar la vella fórmula de les varietats, que ­viuen un moment dolç en ciutats com Londres, Berlín i Nova York amb l’etiqueta de burlesque.

El xou combina els ingredients clàssics del gènere: música (swing i rhythm’n blues), a càrrec del saxofonista Dani Nel·lo i el seu grup, Mambo Jambo; cançons en la veu de Myriam Swanson; números circenses o màgia; tocs humorístics de l’actriu Itziar Castro, que exerceix de mestra de cerimònies com a Madame Taboo; i quadros de striptease (la catalana Evita Mansfield és una de les vedets fixes del repartiment). Juanjo Barrantes, director artístic de Taboo, considera que a Barcelona li faltava recuperar glamur i el concepte de vetllada de va­rietats. «La ciutat, que tenia al Paral·lel un planter molt pròdig en artistes, no compta amb una oferta consolidada de burlesque», assegura Barrantes.

Nu artístic

Es dóna la paradoxa que els productors han de contractar a l’estranger la majoria dels números eròtics perquè aquí, a casa, escassegen les performers que cultivin el nu artístic (en l’última edició de Taboo, el 8 d’octubre passat, les estrelles convi­dades van ser les britàniques Miss Polly Rae i les seves Hurly Burly ­Girlys). «La irrupció de la por­nografia, a finals dels anys 70, es va carregar l’encant del burlesque, un tipus d’espectacle que aposta per tornar a la seducció, a la màgia del suggeriment», explica Dani Nel·lo, director musical del xou.

Teatre per a obrers

El gènere va néixer a mitjans del segle XIX com una forma de teatre de baix pressupost per a la classe obrera que tenia com a principal objectiu mofar-se –d’aquí el terme burlesque– dels costums de l’aristocràcia victoriana. Amb el pas del temps, els teatres de la Gran Bretanya i els Estats Units van incloure nueses femenines en les representacions amb l’objectiu d’atraure una audiència que començava a disminuir. Després d’un declivi d’un parell de dècades –els anys de la carn explícita i la picantor–, l’espectacle va despertar de la seva letargia als anys 90 de la mà d’artistes que es van fer cèlebres com Dita Von Teese, l’ex del sinistre cantant Marilyn Manson. Certa crítica considera que, en el seu revival, el burlesque ha emergit subversiu, fins i tot es diria que amb un cert halo feminista: els xous solen incorporar l’striptease masculí –elegant, no en pla comiat de solteres–, mentre que l’elenc de ballarines admet tota mena de ­talles i edats.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Part de l’encant de Taboo radica en el seu aire decadent, potser una mica amateur, i en el tipus d’es­pectadors. Encara que es tracta d’un ­públic va­riat, abunden els grups d’uns 30 anys, alguns dels quals ­assisteixen a l’espectacle vestits amb l’estètica dels anys 40 i 50: elles amb ­faldilles de vol, mocador al coll i pantalons ­Capri; ells, amb sabates bicolor i brillantina. Entre les taules i els grupets de gent, ­dues cigarreres a l’antiga ­ofereixen al públic llaminadures dolces i salades en safates ­penjades al coll.

Les pròximes funcions de Taboo estan programades per al 12 de novembre i el 20 de desembre (informació a www.sala apolo.com).