Litto Nebbia: «L'art t'ha de portar a ser una persona millor»

–No es prodiga gaire per Barcelona, però Madrid, en canvi, sembla la seva segona casa.

–Des de fa sis anys hi vinc sovint. No tinc la pretensió que tothom m’hagi de conèixer; la meva vida i la meva carrera les he fet a l’Argentina, però hi vinc molt tranquil. A Bikini col·laborarà la cantant de tangos argentina Mariel Martínez.

–Els textos del seu nou disc, Soñando barcos..., són del salmantí Juan Mari Montes, amb qui va treballar via mail. ¿Com hi va confiar?

–Em va enviar una lletra per mail, Si te vas. No tenia ni idea de qui era, però li vaig posar música i l’hi vaig enviar. Al cap de dos o tres dies em va dir que l’havia escoltat Ana Belén i que la gravaria. La va incloure a Anatomía. Després em va dir que Paco Ortega s’oferia a produir el disc, i va seguir enviant-me textos que em van agradar.

–¿Un disc rar en la seva trajectòria?

–No, quan poso música a textos que no són meus hi ha altres claus rítmiques i arranjaments, apareixen altres camins o motivacions per les imatges que transmeten les paraules. Però tinc un estil molt sòlid i m’hi moc amb molta tranquil·litat.

–Ha compost més de 1.000 cançons.

–Prop de 1.200, crec. Una bogeria...

–¿Compon cada dia?

–Sí, porto un petit ordinador o un quadern de música gran on escric la notació i l’harmonia. Abans-d’ahir vaig estrenar La canción del mundo, que vaig fer a l’hotel. Algú l’ha penjat a internet. Escric per motivació i plaer. Quan em vaig exiliar a Mèxic, el 1978, vaig escriure molt, però després, quan vaig tornar i era feliç, també vaig fer moltes cançons. Sempre em ronden.

–No és certa l’equació entre dolor i creativitat.

–En el rock hi ha molts herois maleïts i això sempre està lligat al negoci. Coses felices i doloroses ens passen a tots, i el que componc s’hi ajusta. No tinc preferència pel dolor; ¿qui vol patir?

–Rilke deia: «Si pot viure sense escriure, no escrigui».

–No puc viure sense fer música. El meu pare em va transmetre aquesta passió, i la vinculo al desenvolupament espiritual; l’art t’ha de portar a ser més bona persona. M’agrada que m’escoltin, però no necessito ritus massius. Tocar per a 100 persones el que has escrit en la intimitat és una benedicció.

–Si li agrada l’obra d’un artista, però, després, el decep personalment, ¿deixa d’interessar-li?

–Sí, això no es pot separar. M’ha passat: m’ha interessat un artista i després m’he trobat amb un pedant i un idiota; m’ha dolgut i m’he allunyat de la seva obra; no l’he escoltat més. Per sort, he conegut grans músics amb molta humilitat, com Jobim o Cadícamo.

–¿Hi inclou Calamaro?

–Bé, Calamaro em va donar llibertat per produir El palacio de las flores. Volia fer un disc a duo amb mi, i jo li vaig dir que no, que no érem Simon & Garfunkel. Andrés s’embarca en projectes i tot ho fa amb ànima.

–¿Li recorda a vostè? Productiu i saltant del rock al tango, al folk...

–Sí, és un maniàtic obsessiu. Va fer com jo: va aparèixer a l’estudi amb unes 30 cançons per triar. Tot respon a una vocació per la música, a un destí: als vuit anys el meu pare i jo érem músics ambulants, anàvem pels pobles.

–Los Gatos, amb La balsa, van ser un terratrèmol en el rock argentí dels 60. ¿Què en queda d’aquell rocker Litto Nebbia?

–Molt, encara que no se’m pot etiquetar com a rocker: en la meva música hi ha els boleros que cantava el meu pare, la música brasilera i el jazz que em van apassionar de petit, el tango que tocava la meva mare al piano... De tot això ha sortit la meva música.

–Els 90, el seu segell Melopea va jugar un paper en la reactivació del tango publicant Adriana Varela o recuperant Roberto Polaco Goyeneche. ¿Com veu ara aquest gènere?

–Quan hi ha una aportació, el negoci l’absorbeix. Va passar amb el rock argentí. Amb Los Gatos vam tenir tant èxit que vam donar peu a Spinetta i Charly García, però, després, el rock va sacrificar la seva originalitat. Amb el tango, el mateix. Amb Melopea humilment vam ajudar que es revaloritzés. ¡Vam produir tres discos de Goyeneche, que feia cinc anys que no gravava! Però després han sortit coses, com el tango electrònic, que no hi tenen res a veure.

–Les fusions, ¿no són necessàries?

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Per descomptat, però el negoci simplifica la creació perquè es vengui més ràpid, i baixa la qualitat. I en el tango el que fa falta no és algú que el revolucioni, sinó que hi aporti cançons noves, escrites ara.

Litto NebbiaBikini • Divendres 16 • 21.00 hores • 25 €