Crònica

Un programa emblemàtic

L'English National Ballet inaugura amb brillantor la temporada del Liceu

Un moment de Scheherezade.

Un moment de Scheherezade.

1
Es llegeix en minuts
MONTSE G. OTZET
BARCELONA

Era el 1909 quan Serguei Diaghilev va presentar al Theâtre du Châtelet de París una troupe integrada pels millors ballarins del Teatre Marinski de Sant Petersburg, entre ells els mítics Pavlova i Nijinski. El 18 de maig d’aquell any, el món va veure néixer els Ballets Russos de Diaghilev.

Vuit anys més tard, va desembarcar per primer cop al Liceu de Barcelona on va oferir sis funcions; va ser en aquest coliseu, concretament el 30 de juny de 1917, on Diaghilev va veure ballar per última vegada Nijinski.

El Gran Teatre del Liceu i l’English Nacional Ballet ofereixen un programa amb alguna de les seves coreografies més emblemàtiques, combinant llenguatges clàssics amb estils actuals, com passa amb l’esplèndida coreografia Faun(e) de David Dawson, inspirada en l’original de Nijinski L’aprés-midi d’un faune, i amb el tutú, un pèl recarregat en plomatge, que ha dissenyat Karl Lagerfeld per a La mort del cigne.

L’English Nacional Ballet transmet de manera admirable els estils coreogràfics d’obres de principi del segle passat, com es va apreciar amb les peces de Fokine, el coreògraf més prolífic dels Ballets Russos. Les Sylphides és un delicat ballet romàntic on l’elenc femení va executar una emocionant interpretació d’aquests éssers eteris. L’ambientació escènica a càrrec d’Alicia Markova ens endinsa en les imatges originals que ens han arribat d’aquesta obra. Igualment passa amb Le spectre de la rose, la peça en la qual Nijinski es va fer famós a causa del seu espectacular salt i en la qual Anton Lukovin no es va arronsar davant el pes d’aquesta llegenda.

Notícies relacionades

Scheherezade ens arriba en una versió de Nicholas Beriozoff sobre l’original de Fokine. El mateix fa Geoffrey Guy sobre l’escenografia i el vestuari originals de Leon Bakst, sense cap mena de dubte el més atractiu d’aquesta coreografia colorista en què va destacar una sublim Elena Glurdijdze, que ja ens havia emocionat en La mort del cigne, i Dimitri Gruzdiev, esplèndid en el rol de l’esclau.

Punt i a part mereix Faun(e) de Dawson, per la coreografia contemporània i personal; per la música de Debussy a càrrec dels pianistes Christopher Swithinbank i Timothy Carey; i per la magnífica interpretació de Ráphaël Coumes-Marquet i de l’espanyol Esteban Berlanga.