Isabel Coixet creu que 'Mapa dels sons de Tòquio' recull les similituds entre països tan llunyans com Espanya i el Japó

Isabel Coixet proposa una nit temàtica. Però no a La 2 de Televisió Espanyola sinó en carn pròpia. El primer pas és anar al cine a veure la seva última pel·lícula: Mapa dels sons de Tòquio, una cinta sobre un amor impossible que té una important càrrega poètica i on els personatges diuen moltes més coses amb mirades i silencis que no pas amb paraules. Després, la nit temàtica hauria de continuar amb un sopar en un restaurant japonès. Al menú és gairebé imprescindible demanar sushi, fideus i mochi de maduixa, el gelatinós pastisset d’arròs que fascina la protagonista. La nit temàtica, segons el dictamen de Coixet, només es pot acabar d’una manera: practicant sexe. Siguem exactes, «practicant el tipus de sexe que surt a la pel·lícula».

La cineasta catalana ha passat aquest cap de setmana el seu autèntic examen: l’estrena als cines espanyols del seu treball. Hores abans se la veia nerviosa. Molt més, fins i tot, que quan va anar al Festival de Cannes, on va competir amb els grans del cine. «Jo sabia on anava», diu conscient que tenia poques possibilitats de guanyar. «Però el més important de Cannes és el fet de ser-hi, que seleccionin la teva pel·lícula entre més de 1.000. A més, les vendes internacionals que aconsegueixes són realment bones», continua. Però «el fet definitiu» ha tingut lloc aquest cap de setmana, amb l’estrena de la cinta. ¿Agradarà? «Hi ha directors que afirmen que no els interessa gens l’opinió del públic. Això és una mesura d’autodefensa. No ens enganyem. A tots ens encanta que el nostre treball sigui vist per molta gent», diu sense mencionar intencionadament cap col·lega, tot i que és fàcil endevinar-ne almenys un: el també català Albert Serra (El cant dels ocells), que passa obertament de les platees.

La directora de La vida secreta de les paraules i Elegy riu una mica quan algú li diu que Mapa dels sons de Tòquio porta l’inconfusible segell Coixet. És a dir: ritme pausat, música suggerent, mirades, sensibilitat… «Compte, compte. Jo sóc una persona molt normal. Ni estic obsessionada amb la mort, ni visc en un món d’hipersensibilitat», es defensa amb fermesa la directora.

Coixet demana als espectadors que vagin «verges» a veure la pel·lícula, que no s’asseguin a les butaques del cine contaminats per tot el que n’hagin pogut llegir a la premsa sinó «que es deixin emportar» per una història que narra la passió de Ryu (Rinko Kikuchi) i David (Sergi López). Ella és una assassina a sou que treballa al bulliciós mercat de peix de la capital japonesa. Ell, un empresari català que hi té una botiga de vins. La seva nòvia s’acaba de suïcidar i el pare de la noia el culpa directament a ell. Fins al punt que un dels seus homes de confiança contracta Ryu per assassinar David. El problema és que dins dels plans de l’assassina no hi entrava enamorar-se’n.

Mirada còmplice

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Coixet assegura que hi ha molta distància entre la seva pel·lícula i Lost in translation, de Sofia Coppola, una altra cineasta seduïda pel Japó. «La meva mirada no és la de l’estranger», assegura. «Al contrari –afegeix– crec que la meva pel·lícula tendeix a demostrar que les coses que ens uneixen són més que no pas les que ens separen. A Espanya, igual que al Japó, el menjar és molt important».

Efectivament, la gastronomia i el sexe envolten el film de Coixet. El sexe explicat des d’un punt de vista real, repeteix la directora. «Donar plaer és donar plaer. El que passa és que al cine potser no estem acostumats a veure homes a qui agrada donar plaer. Però n’hi ha, i ja és hora que els ensenyem», diu fent broma.