Truman Capote: ascens i caiguda

El 25 d’agost de 1984, Truman Capote va tancar els ulls definitivament. Havia arribat a Los Angeles, una ciutat que detestava, dos dies abans. Els metges no van saber establir del cert la causa de la seva mort. Era tot i res. Només li faltava un mes per fer 60 anys, però el seu aspecte semblava el d’un ancià decrèpit, després de dècades de fer-se malbé la integritat a cop d’addiccions, en què no faltava l’alcohol, les drogues i els fàrmacs.

Va ser l’últim acte d’una carrera, no exclusivament literària, que va començar molt aviat i d’una manera fulgurant quan als 23 anys es va donar a conèixer com el wonderboy de la literatura nord-americana. Uns anys més tard, convertit en la mascota de la beautiful people novaiorquesa, més personatge que persona, la publicació d’A sang freda en va fer una estrella. A partir d’aquell zenit tot va ser caiguda.

Poc ressò està tenint als Estats Units el 25è aniversari de la mort de l’escriptor, tot i que a Espanya les llibreries acullin la recuperació en butxaca dels seus Contes complets (Quintet / Anagrama) i l’edició en català de Retrats (Angle Editorial). A més, aquí encara no s’ha apagat el ressò de la capotemania que va cristal·litzar fa uns quants anys en dos films biogràfics: Capote i Història d’un crim.

El costat fosc

El cine va revelar els seus aspectes més foscos, la seva llengua esmolada que no coneixia fidelitats, la seva capacitat per acumular un catàleg d’enemistats i una hipertròfica jactància que l’animava a dir sense posar-se vermell que la novel·la que, presumiblement, va ocupar els seus últims anys i no va arribar a acabar, Pregàries ateses, era la resposta nord-americana d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, ni més ni menys.

Però més enllà d’aquesta personalitat contradictòria i per això mateix fascinant –com demostra de manera fefaent la molt recomanable biografia de Gerald Clarke–, Capote es va prendre a si mateix molt seriosament com a escriptor des que als 21 anys un inquietant conte, Miriam, va despertar l’interès de la crítica. Només dos anys més tard el va consagrar la publicació d’Altres veus, altres àmbits, un destil·lat literari de la seva pròpia infància.

«Vaig néixer a Nova Orleans i vaig ser fill únic –escriu al pròleg d’aquesta novel·la–. Els meus pares es van divorciar quan jo tenia 4 anys. Va ser un divorci molt complicat amb molt rancor per les dues parts, i aquesta és la raó per la qual vaig passar gran part de la meva infantesa anant d’una casa a l’altra de parents a Louisiana, Mississippi i l’Alabama rural. Els llibres que vaig llegir pel meu compte van tenir una importància molt més gran que la meva educació oficial, que va ser una pèrdua de temps i es va acabar quan vaig fer els 17 anys». Aquesta edat aparentava més o menys a la foto que, guapo i desafiantment ambigu, va aparèixer a la contraportada de la novel·la publicada el 1948, en uns temps pocs propicis per demostrar en públic l’orgull gai.

Capote no va viure la seva homosexualitat com un problema. Mestre de la seducció, era capaç de captivar tothom, malgrat la seva veu afectada i aflautada (només s’ha de fer un cop d’ull a una de les seves entrevistes a Youtube per comprovar-ho). De fet, li agradava presumir d’haver guanyat per a la causa homosexual heterosexuals convençuts. Va ser el cas de la seva relació més duradora, l’escriptor Jack Dunphy, casat amb la ballarina Joan McCracken, que més tard es casaria amb Bob Fosse.

Rigor i frivolitat

La principal paradoxa d’aquest home que n’estava carregat va ser la seva voluntat de conciliar la seva rigorosa vocació literària i la seva fascinació per la vida frívola. Als anys 60 no hi ha autor a qui agradi més la càmera televisiva que ell. Es fa amb les divines Marilyn Monroe –a qui retrata entre la fascinació i el desvergonyiment– i Jackie Kennedy, i intenta convertir en actriu la seva germana, Lee Radziwill. Quan el fragment de Pregàries ateses en què la retrata sense misericòrdia es publica a la revista Esquire, ella li girarà l’esquena. No va ser l’única.

El principi del final se situa al 1959, quan Capote llegeix als diaris que en un poblet de Texas la família d’un pròsper granger ha estat massacrada «a sang freda». Es trasllada al poble i, tornant a posar en marxa la seva infal·lible màquina de seduir, es guanya la confiança de tots els seus habitants. També la dels assassins.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La resta és sabuda. El 1966 apareix el supervendes que el converteix en un milionari però també el corromp sense remei. Amb els rèdits de la novel·la organitza la llegendària festa en blanc i negre de l’Hotel Plaza, a Nova York. Des del punt de vista literari, el que va venir després només va ser un excel·lent grapat d’esbossos, però sense l’ambició del passat. S’enquista en la depressió i el ressentiment cap als antics amics i la seva decadència és esfereïdora.

Clarke, el seu biògraf, assegura que si aquell matí Capote no hagués impedit a la seva amiga Joanne Carson –era a casa d’ella quan va morir– demanar ajuda mèdica, possiblement s’hauria salvat. Però no, Capote volia posar el punt final.