Joan Trayter, el geni de la taula de mescles

U n enginyer de so pot ser un entusiasta de la tecnologia, però també un empresari i un artista. Així era Joan Trayter, potser el nostre Eddie Kramer o Bob Clearmountain, però amb unes gotes de Richard Branson i Alan Parsons. La seva obstinació el va portar a fundar els estudis Music LAN, a l’Alt Empordà, que en poc temps van revolucionar el pop català i es van convertir en un punt cardinal de la indústria, posició que mantenen. Mort el 2002, als 30 anys, d’un atac de cor, la seva història és evocada aJoan Trayter Malirach. Un geni del so, un llibre del periodista i novel·lista empordanès Sebastià Roig que inclou un DVD amb un documental.

Els que van treballar amb ell el recorden com un paio visionari que va afrontar una aventura empresarial de risc amb una convicció poc comuna, fruit de la seva relació apassionada amb la música i la tecnologia. «Un home tossut», subratlla Quimi ­Portet en el llibre. Per Bunbury «els seus coneixements» el distanciaven dels altres. Per Manolo García, era «la passió». Albert Pla va descobrir amb ell «que no calia tenir un productor». Lluís Llach resumeix: «Era un superdotat».

Roig rastreja la biografia de Tray-ter sense escatimar detalls familiars i aturant-se en experiències com Dígit Arts, grup del qual va ser teclista i que va assajar un singular electro-pop en el discEl sentit de la raó (1994), en què va col·laborar Llach. Com assenyala el seu pare, Joan, mentre que altres discos incloïen la llegenda «escolteu-lo amb el volum al màxim», en aquest el missatge era «escolteu-lo amb auriculars». A Trayter l’apassionaven els matisos del so: invertia els seus guanys en tecnologia i li va comprar a Quimi Portet l’enorme taula de mescles Solid State utilitzada en els discos d’El Último de la Fila. El 1995 va crear, amb Jordi Solé i Jordi Rubau, Music LAN (sigles de Xarxa d’Àrea Local) a Avinyonet de Puig-ventós, estudi que va desenvolupar un so propi amb la fusió de tecnologia orgànica i digital, i el toc perfeccionista de Trayter. Segons Jofre Bardagí (Glaucs), ell va acabar amb el «so maqueta» que marcava les produccions de l’època. El títol del disc de Bunbury i Nacho Vegas,El tiempo de las cerezas, es va inspirar en els arbres fruiters situats al bucòlic entorn de l’estudi.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

MARIAH CAREY / També van passar per allà, amb Trayter al lloc de co­mandament, Sopa de Cabra, Adrià Puntí, Lax’n’Busto, Marc Parrot, Amaral, Loquillo, Elefantes, Fundación Tony Manero, Jarabe de Palo, Macaco... i Mariah Carey. La diva nord-americana no va deixar empremta per la seva calidesa humana. Portava «un vestit negre, de nit, com si anés a una festa». Només li van sentir dir «hi!» i «goodbye!»; va treballar segregada de l’equip, va exigir dues ampolles de xampany Cristal (que no va provar), va prohibir les fotos i a mitjanit va tenir un capritx debody milk.

Roig no evita episodis ingrats: el desinterès industrial pel seu grup La Familia Murphy; la carta a Na­cho Cano sense resposta; la mescla d’una cançó de Manu Chao que va ser desestimada... Completen el retrat humà de Trayter, un artista de la taula de so que ens va deixar per sorpresa el 26 de març del 2002. Un defensor del fet que les utopies hi són per desmuntar-les; un esteta de l’acció directa. Com a sentència el documental, «Joan Trayter no tenia somnis; tenia projectes».