La cantant Marianne Faithfull es va mostrar en plena forma vocal a l'Auditori

Si es presentés a un d’aquells reality a l’estil de Supervivientes segur que guanyaria de sobres. I això que aquesta aristòcrata d’origen germànic va arribar a viure al carrer quan més enganxada a la droga estava. Des de finals dels anys 60, Marianne

Faithfull arrossega la seva supervivència com una llegenda. L’última vegada que va actuar a Barcelona, fa quatre anys al Teatre Grec, no va ser ni molt menys la seva millor nit. «Una ombra de si mateixa», titulava la crítica aquest mateix diari. Dimecres, no obstant, la vam tornar a veure en plena forma al concert inaugural del Mas i Mas Festival.

Han passat moltes coses en tot aquest temps: un càncer de mama superat, una nova resurrecció en la seva carrera cinematogràfica gràcies a la pel·lícula Irina Palm, una explosiva autobiografia, una gira europea (amb data inclosa a Barcelona) suspesa l’any passat per esgotament i, per fi, un nou disc, Easy Come Easy Go. El vint-i-dosè de la seva tortuosa carrera i el primer que grava sense necessitat de drogar-se, segons ella mateixa va confessar.

PRECIOSISME INSTRUMENTAL / El disc se subtitula 18 cançons per a amants de la música i dimecres en va cantar moltes sense que semblessin poca cosa al costat dels seus grans èxits. Potser perquè també es tracta de clàssics, peces alienes que porta al seu pantanós terreny, de nou amb el productor Hall Winner (com en el cèlebre Strange Weather). Els set músics virtuosos que l’acompanyaven van fer justícia al preciosisme instrumental que els caracteritza, afavorits per una nítida sonorització.

Va congregar un públic tan incondicional com minoritari. El seu cas és com el de la deliciosa Jane Birkin, que fa uns mesos va haver de canviar precipitadament de recinte perquè no tingués un atac d’horror vacui. Marianne Faithfull va mantenir la cita a la sala gran de l’Auditori, encara que faltés molt per omplir-la.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

A hores d’ara no és de les que s’intimidi per una punxada (sigui dit sense segones), i va arrencar amb un dels seus temes fetitxe: Times Square. Va compensar la seva escassa agilitat escènica amb una aurèola que ningú més podria posseir. Amb fredor escruixidora va treure un partit especial als temes més country del seu nou treball. Va rescatar tres peces de l’emblemàtic Broken English i va emocionar amb la seva revisió de In Germany Before The War, de Randy Newman. No va cantar res de Kurt Weill (únicament el violinista va tocar una de les seves melodies amb un xerrac), però sí que hi va haver un obligat record a l’època en què era musa dels Rolling Stones.

Quan va demanar al públic que l’acompanyés en la mítica As Tears Go By un gairebé ni la podia seguir de tan baixa com és la seva tessitura, insòlita en una dona. I per més entranyable que sigui, gairebé una àvia adorable, no deixava de ser inquietant veure-la interpretar Sister Mor-phine mentre bevia amb una palleta una ampolla d’aigua mineral.