Mónica Naranjo es reinventa en to menor

L’any passat, la Pantera de Figueres es metamorfosava en Tarántula per trencar gairebé una dècada de silenci escènic i discogràfic, que quedaria reflectit en el disc i DVD en directe Stage, acabat d’editar. I abans que hàgim paït això de sentir els seus èxits en clau gairebé heavymetalera, la cantant ha girat una vegada més la truita amb l’espectacle Adagio.

L’Auditori del Fòrum de Barcelona va acollir divendres passat el pas més arriscat d’una artista que s’ha passat tota la carrera sobre la corda fluixa. Adagio no és la típica gira de teatres amb vernís orquestral. Res de mitges tintes. Ella sola davant el toro, que en aquest cas és una orquestra pura sense més instruments propis del pop que algun sintetitzador accessori. Fins i tot la percussió només tenia els elements d’una filharmònica. Cordes, metalls i un cor de 10 veus, com si es tractés d’un recital operístic. ¿Quin altre supervendes s’atreviria a fer una cosa així?

El públic estava entregat fins al deliri des que feia cua per entrar. Les ovacions entre cançó i cançó eren gairebé més llargues que els talls publicitaris d’un programa televisiu, però els pocs que intentaven corejar alguna tornada en desistien de seguida com si fos un acte sacríleg.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

A l’entrada es repartia un programa de mà amb el repertori, i s’hi indicava en quina tonalitat estava cada cançó. I a joc amb el caràcter melangiós i misteriós de l’espectacle, totes era en to menor. L’única excepció, la seva balada himne Empiezo a recordarte, que va abordar amb inesperat intimisme davant el marc d’un mirall on ja només hi havia teranyines. Però Adagio tampoc són les seves millors balades, i ja en el seu primer tram ho va demostrar amb un Desátame feliçment reinventat.

Amb Pepe Herrero portant la batuta i Òscar Tarruella a càrrec de la direcció artística, la Naranjo va voler deixar clar que aquest no és un espectacle al seu servei, sinó al revés. Bateries de llums, fil argumental i vídeos narrant una història que al final resol la mateixa diva en persona en un moment teatral d’una inesborrable bellesa. Molt més que un tour de force vocal (tot i que també).