Una exposició ofereix un viatge a la ment genial d'Andrea Palladio

Corre l’any 1524 i un jove aprenent esculpeix un bloc de pedra rere un altre en una pedrera de Vicenza, una ciutat de la vall del riu Po, a la regió italiana del Vènet. Aquí comença la pel·lícula de la vida d’Andrea Palladio (1508-1580), que encara picaria pedra durant 15 anys més abans de llaurar-se fama mundial com a arquitecte. Coincidint amb els 500 anys del seu naixement, CaixaForum presenta, des d’avui fins al 6 de setembre, la retrospectiva més gran dedicada a aquest mestre renaixentista, el primer arquitecte humanista. La mostra coincideix amb les últimes setmanes de l’exposició, també a CaixaForum, de l’obra de Richard Rogers, un altre arquitecte humanista però, en el seu cas, l’últim humanista.

Però, ¿què significa exactament ser un arquitecte humanista? A través de més de 200 textos, dibuixos, maquetes gegants, llibres i quadros de pintors com Canaletto, Veronese, Tiziano o El Greco, Palladio, l’arquitecte proposa un viatge a la ment d’un mestre que va posar el seu talent al servei de l’interès comú. Palladio era capaç de dibuixar en un mateix foli un esbós per a un palau al camp, per a un conjunt de vivendes de baix cost a Venècia i per a la reconstrucció d’una petita església de caràcter rural.

«Aquests documents són com encefalogrames de la ment de l’arquitecte que pensa, i mostren per primera vegada el seu procés de treball», explica Howard Burns, un dels comissaris de l’exposició organitzada en col·laboració amb la Royal Academy of Arts de Londres i el Centre Internazionale di Studi di Architettura de Vicenza.

En tots els seus projectes, Palladio aplicava de la mateixa manera el seu gust per l’arquitectura clàssica romana i els reinterpretava per oferir la comoditat més gran possible als seus inquilins sense trencar l’harmonia amb l’entorn. No utilitzava materials luxosos i construïa columnes amb totxos, que posteriorment arrebossava amb guix. Gairebé 20 anys a la pedrera li van servir per inventar noves tècniques de construcció que li permetien convertir en realitat els seus ideals.

«Aquesta és una exposició sobre la capacitat de l’arquitectura de canviar el món», afirma Guido Beltramini, un altre dels comissaris de la mostra. Un exemple és la basílica de Vicenza, un edifici medieval que Palladio va envoltar amb arcades per obrir amplis espais i deixar entrar rajos de llum a l’edifici, convertint el lloc en un espai per a les trobades. O el palau Chiericati, amb una façana que té un gran pòrtic que funciona com un carrer més de l’entramat urbà. O les residències campestres dels nobles del Vènet que el finançaven, com vil·la Rotonda i vil·la Barbaro, que van transformar la regió.

L’església d’Il Redentore i la de San Giorgio Maggiore, a Venècia, són altres de les seves obres cabdal, a més a més del Teatre Olímpic, el seu últim projecte. La fama, no obstant, no va evitar que alguns dels seus projectes quedessin inacabats. Gairebé totes aquestes construccions estan representades en l’exposició per maquetes gegants i quadros de mestres de l’època, com el San Giorgio Maggiore de Canaletto.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

ARTISTA TOTAL / Com a bon exemplar del renaixement, a més a més de constructor i arquitecte, Palladio també va ser autor. El seu gran tractat, titulat Els quatre llibres d’arquitectura, va circular de mà en mà. La seva fama va arribar fins i tot a oïdes de Felip II, que el va invitar perquè proposés un projecte per a l’Escorial, però finalment la seva idea no es va portar a terme (Palladio va morir sense haver realitzat cap projecte fora d’Itàlia). Avui dia, el seu tractat continua sent la bíblia de molts arquitectes.

Cinc segles després, algunes de les seves construccions mostren un fort deteriorament a causa del pas del temps. L’Ajuntament de Vicenza ha aprovat un projecte de restauració de 20 milions d’euros per conservar la Basílica i el Teatre Olímpic. Altres edificis són de complicada recuperació, com algunes vil·les del camp del Vènet, que els últims anys han quedat asfixiades entre fàbriques i blocs de vivendes.