Manos de Topo torna amb el seu pop indie de lletres surrealistes

El seu debut discogràfic,Ortopedias bonitas, va tenir tan bona acollida fa dos anys, que aquest l’han titulatEl primero era mejor. «Ens preguntaven tant sobre si podríem superar l’impacte que va tenir el primer que, bastant abans de tenir tot el nou repertori, el vam batejar així», expliquen. Són Manos de Topo, el grup alternatiu espanyol que provoca més disparitat de criteris a les revistes especialitzades. Se’ls estima i se’ls odia, i en consonància, ells estimen i odien en cada una de les seves enceses cançons.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La veu de Miguel Ángel Blanca en té la culpa. O més ben dit, la seva manera de cantar, o plorar, o com se’n vulgui dir. És com un mur que a molts no els deixa entrar al seu món i a altres els hi atrapa. Però no són de bon tros un grup de líder. Dos gallecs, un menorquí i un sabadellenc establerts a Barcelona que componen conjuntament i van aterrar a la música gairebé per accident. «El mateix nom del grup delata les poques pretensions que teníem», afirmen. «La primera vocació segueix sent el cine». Excepte un d’ells que és psicòleg, els altres es van conèixer estudiant a l’ESCAC i tenen curts premiats i guions en marxa. També els seus vídeos, de Kike Maillo, els han reportat prestigi i premis. «I el que està fent nou és increïble. S’hauria de dirEl tercero era el mejor».

AMOR ÈPIC / Tant pot ser que participin en un homenatge indie a Los Planetas com que versionin Camela. «Ens encanten», afirmen. «Igual que ells, totes les nostres cançons parlen d’amor». Irònicament, els seus concerts s’omplen de noies a les primeres files cantant lletres en què elles sempre són les dolentes. «Això és perquè ens agrada explicar les coses portant-les a l’extrem. És com la manera de cantar. O com la cançó romàntica de tota la vida, l’èpica de l’amor...». Però neguen que siguin misògins. «Al contrari, és com el meu gat, que a vegades t’estima tant que t’arriba a mossegar». Cançons surrealistes fins al deliri que provoquen riure i plor a parts iguals. «Cadascú és lliure d’interpretar-les com vulgui». H