Joan-Daniel Bezsonoff recorre, entre l'odi i la nostàlgia, el país de la seva infància

La literatura catalana té a Nils, prop de Perpinyà, un dels seus espècimens més originals. Segons un dels seus professors, el jove Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) semblava unteleñeco(devia pensar enTriki,probablement). «Tinc la impressió que vostè tenia 20 anys als anys 60», li deia també. Aquesta és la clau: Bezsonoff viu en un temps que ja ha passat, en un país que ja no és el seu, en una llengua amb uns últims parlants que s’extingeixen al seu voltant. Si aEls taxistes del tsar ressuscitava el seu avi patern (un exiliat tsarista), aUna educació francesa(L’Avenç) viatja ara per la seva infància i joventut, en un Tour de France nostàlgic que segueix la ruta dels destins del seu pare, capità metge, i del Rosselló dels seus avis materns. És una «autobiografia temàtica», explica, en una França amb cotxes de fars grocs,potes negres que no oblidaven la seva Algèria francesa, gendarmes amb veu de Fernandel, forts de Vauban, el Mariscal, el General i Luis Mariano, uns liceus que ridiculitzarien qualsevol facultat d’humanitats espanyola... i catalans que parlaven català.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

A la llibreria Laie el va presentar, dimecres, Albert Sánchez Piñol. Qui hagi posat alguna vegada l’autor deLa pell freda en la situació de fer-lo parlar de literatura segur que ja es deu saber la seva teoria sobre els escriptors xamànics (viatgen a un altre món i tornen per explicar-lo a la tribu) i els mediúmnics (posseïts per un esperit, com els profetes bíblics i els novel·listes francesos). Va dir que Bezsonoff és mig xamànic i mig mediúmnic. Però no és aquest el seu conflicte. «Sóc francès, però m’estic curant», fa broma (o no). Amb els anys és cada vegada «més antifrancès» però li dedica un llibre al seu país. Bé, el que ell odia és «l’Estat Republicà». I els que no entén, els francòfils del sud que riuen les gràcies a una República que va esborrar destorbs com el català.

«Vaig créixer envoltat de gent que parlava francès, occità, bretó, català. És a dir, vaig viure en una França francesa. Més que la d’avui». És la que recorda en el seu «contradictori» llibre. Com ell. Plora la degradació de l’escola però els seus alumnes s’aixequen i li diuenmonsieur. Avisa que l’ensorrament de la llengua pot repetir-se al sud, però somriu quan un cambrer filipí l’acomiada amb unmercia la catalana.