Desconstrucció de l'engany amorós

Dos anys després de la seva ruptura com a amants, Emma i Jerry prenen una copa en un bar. Un diàleg superficial presideix la trobada, que comença amb preguntes sobre la família i la feina. És una forma d’utilitzar les paraules com a estratègia per introduir la qüestió de fons. “¿En aquest temps has pensat en mi alguna vegada?”, pregunta ella, intentant esbrinar què queda de la passió viscuda durant els set anys de relació clandestina.

Jerry (Francesc Garrido) també busca algunes respostes. Robert (Francesc Orella), que encarna el marit d’Emma (Vicenta Ndongo), entrarà en acció més tard. Hi ha un altre personatge, la dona de Jerry, a qui els protagonistes al·ludeixen contínuament però que no arriba a aparèixer a escena.

Carles Alfaro, director d’aquesta adaptació deTraïcióde Harold Pinter presentada al Lliure en coproducció amb el Canal de Girona, juga amb encert les cartes que li facilita l’estructura de la peça. Edifica el muntatge a partir d’una laberíntica escenografia que utilitza per recrear els moments de la història, encara que dóna sempre prioritat a la força del text i als tallants silencis.

Alfaro ha traslladat l’acció a Barcelona. L’opció és purament geogràfica i no canvia el sentit d’aquesta desconstrucció de l’adulteri i d’altres enganys que el dramaturg i premi Nobel –que va viure una experiència similar– mostra com a inherents a la condició humana. La mentida i les falses aparences apareixen en la relació entre uns protagonistes, amics entre ells, obligats a conviure també amb la traïció als seus principis ètics.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

CINISME / El final de la història el coneixem des del principi perquè Pinter narra l’obra en sentit invers. La cronologia dels fets retrocedeix del 2007 al 1998 amb nou escenes que furguen en les causes del que va passar. Entre elles la de la traïció que fa més mal a Jerry quan descobreix que Robert coneixia les seves ocultes relacions amb Emma.

La subtil ironia dels diàlegs i les situacions xocants que viuen aquests triomfadors intel·lectuals queda ben patent en el muntatge. Vicenta Ndongo –perfecta tant a l’hora d’escenificar la passió com el distanciament– firma un dels seus millors treballs. Els seus dos companys de repartiment no es queden enrere i exhibeixen la talla interpretativa que exigeix una tragicomèdia que mostra com poques ho fan el cínic llenguatge de la traïció.