Carles Casajuana: "Cap bilingüisme fa feliç a tothom"

–Senyor ambaixador, la solapa del llibre diu que «actualment viu a Londres». Que discret.

–Hi ha la informació que crec que és rellevant per al lector: en aquest cas, la meva carrera literària.

–Llavors, només una pregunta: ¿com és l’entrega de credencials a la reina d’Anglaterra? ¿I Isabel II?

–És una entrevista de 20 minuts. I ella és una persona molt agradable. És un gran honor haver-la conegut representant Espanya.

–Veig que té capacitat autoirònica. Un dels seus personatges escriu un llibre que titula L’últim home que parlava català

–Sí, me’n ric de mi mateix i de més gent. Hi ha ironia destinada a l’autor i a les grans operacions de llançament comercial dels llibres. La vida, sense una mica de conya...

–A la novel·la diu que aquest gènere ha de plantejar preguntes, no respostes. I un dels seus personatges diu que en la polèmica lingüística tots tenen una part de raó. ¿És tan ambivalent, vostè?

–He intentat que els dos personatges siguin relativament extrems per donar joc, però versemblants. ¿Que on em situo? Intento abastar una part de la complexitat del tema.

–El poso al davant dels seus personatges, a veure què comparteixen. Balaguer, el castellanoescrivent, diu que quan els catalans parlen del català arriben a extrems patològics.

–És molt més eficaç, adaptada i feliç una persona que vol fer coses que una persona que es preocupa per què és. Estar sempre pendent de la identitat no és un signe de salut mental. Però segons com ho mirem: si es té un problema d’identitat és més sa plantejar-se’l que amagar-lo, tot i que encara és més sa orientar-lo cap a allò que podem fer.

–Aquest personatge defensa un bilingüisme flexible i que es reconegui el pes del castellà a Catalunya.

–Que el castellà és una realitat a Catalunya és evident. Però una de les particularitats del nostre bilingüisme és que hi ha una llengua més forta i una altra de més feble. ¿La convivència és el darwinisme? No necessàriament. Per mi, la solució és sempre més cultura. Tota situació de bilingüisme té les seves particularitats i no n’hi ha cap que pugui fer feliç tothom, crec. Totes són com una manta. La solució no és estirar més la manta, perquè l’altre reacciona, sinó fer la manta, l’educació i la cultura, més gran.

-Miquel Rovira, el catalanoescrivent, diu que els símptomes de la mort del català es veuen clarament en l’ús de l’idioma al comerç.

–Al seu entorn, cadascú veu allò que busca. La realitat és molt més complexa. És evident que es poden trobar signes en aquest sentit. Però també n’hi ha d’altres.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–I planteja que el principal perill és la desnaturalització de la llengua.

–A mi no em preocupa tant la desaparició futura sinó la degradació actual. Potser perquè tinc un esperit molt pràctic. Prefereixo no preocupar-me per allò que passarà d’aquí a 20, 18 o 6 generacions, perquè no hi puc fer res. Prefereixo preocupar-me pel que puc fer. ¿Com vaig rebre el català dels meus pares i com el transmetré als meus fills? Això és el que ens ha de preocupar, cuidar avui el català.