Enrique Vila-Matas converteix en llibre el seu 'Dietario voluble'

Dietario voluble,el llibre, no ésDietario voluble,aquella secció que Enrique Vila-Matas publica els diumenges al diariEl País.O almenys no del tot. Aquest curiós artefacte, tan semblant per una altra part a altres llibres de nova fornada d'un autor expert a diluir les fronteres entre ficció i assaig i biografia, és una cosa semblant a unmuntatge del directordels seus últims treballs periodístics, un tallar i enganxar que ha generat una obra diferent i que ara publica Anagrama. "El material original està manipulat, hi ha textos inèdits i articles afegits", explica l'autor, conscient d'haver teixit un llibre inacabable i canviant, "que obre nous espais" a la seva obra.

Vila-Matas explora els últims tres anys de la seva vida fent viatges, lectures i traçant un cantellut retrat de si mateix a través dels llibres aliens i de les relacions amb els altres. "Que a la portada hi aparegui jo d'esquena és molt significatiu", il.lustra. Com aLa vida de los otros,una pel.lí- cula que li serveix de metàfora, Vila- Matas, l'autor, s'escuda en els altres per convertir-se en algú. "La meva biografia és el que he escrit. Sé que si algun dia arribo a saber qui sóc no m'agradaré gens", ironitza. El que queda és un treball profundament literari que arracona totalment uns tímids i primerencs intents de fer crònica política i que en algunes ocasions es converteix en una espècie de cara B d'algunes ficcions ja conegudes de l'autor deBartleby y compañía.És el cas dePorque ella no lo pidió,una faula sobre la fotògrafa Sophie Calle, inclosa en el seu últim llibre de relats,Exploradores del abismo.

OBSESSIÓ KAFKIANA

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Si algú s'interessa pel diari personal de Vila-Matas, aquell que mostra l'home sincer i real, doncs no existeix, o almenys no va més enllà d'una sèrie d'anotacions funcionals que l'han ajudat a situar cronològicament algunes de les situacions d'aquest llibre. "Vaig començar el meu primer diari, d'adolescent, el 1963 i ja llavors estava obsessionat pels números, en aquest sentit era molt kafkià", recorda, establint un vincle amb l'autor alemany, un dels seus favorits, que va ocupar un lloc important aEl mal de Montano,novel.la sobre la redacció de diaris.

Més "serè" després del canvi obligatori de vida a què el va portar una malaltia ja feliçment superada i a la qual ha tret "molt profit literari", Vila-Matas es reserva l'odi per a la ciutat on té el quarter general. "A Barcelona hi ve tothom a cagar-se al carrer", escriu. I té unes paraules que a Jordi Hereu deuen sonar-li molt dures: "Si jo fos l'alcalde de Barcelona, dimitiria immediatament". Conscient de la contundència, reacciona i afegeix: "Perquè no s'hi pot fer res, això té una mecànica que va més enllà de la política". És per aquesta raó que no resulta estrany que de tant en tant somiï poder instal.lar-se definitivament a Nova York o a París.