FOC DE SANT ELM: La ionització de l'aire crea el fenomen

La visió d'aquest foc sempre ha provocat llegendes de tota mena i va ser Benjamin Franklin, el 1749, qui per primera vegada va observar que el fenomen era de tipus elèctric. El 1831, Charles Darwin estava embarcat en el Beagle, al Riu de la Plata, quan una nit es va desencadenar una tempesta elèctrica, i va descriure amb detall l'aparició del foc de Sant Elm. De fet, no es tracta de foc, sinó de plasma de baixa temperatura, i es pot observar durant les tempestes com una resplendor, entre blanca i blavosa, que sobresurt dels pals, o dels objectes punxeguts. El fenomen és provocat per la forta ionització de l'aire, per la gran diferència de potencial entre la terra i el núvol tempestuós, que crea un camp elèctric intens al voltant d'un objecte punxegut, i emet electrons des de la punta. Aquesta emissió ionitza les molècules de l'aire. Se'n diu foc de Sant Elm, ja que Erasme, bisbe de Síria, conegut com a Sant Elm, és el patró dels mariners.

Expliquen que una que vegada estava predicant li va caure un llamp al costat i se li va obrir el terra, sense que li passés res. Els mariners creien que, quan es desencadenava una tempesta, mai naufragarien, si invocaven Sant Elm. Erasme, bisbe de Síria, va ser un sant en majúscules: per predicar l'evangeli, el van posar en una fossa plena de serps i de cucs, el van ruixar amb oli bullint, li van tapar la boca amb metall fos, el van lligar en un pal i el van rostir. Tot i així, es va escapar, el van capturar i li van arrencar els ulls, li van tallar l'estómac en dos trossos i li van embolicar els intestins en un cabrestant. Quina vida més dura!