L'acidesa de Neil LaBute

¡Quina meravella de representació! L'Espai Lliure proposa l'estrena deLa forma de les cosesdel nord-americà Neil LaBute (Detroit, 1963). Un autor emmarcat en el cine independent amb una destacada presència al festival de Sundance. Teatre i cine es compaginen en la singular obra del que molts ja veuen com el successor directe de David Mamet.La forma de les coses (The shape of things),estrenada a Londres el 2001, és una de les comèdies més bones i més incisives de LaBute. ¿Comèdia i tragicomèdia? Doncs sí, l'autor domina amb gran mestria els dos estadis. Al voltant de dues joves parelles, l'autor teixeix escena a escena una història tan divertida com perversa, tan provocadora com seductora. Una història brillant, neta, que se centra en aspectes de la vida humana. Actual. O sigui, que ens toca a tots.

¿Saben una cosa? Feia goig l'altra nit veure les cares dels espectadors, el seu somriure a vegades transformat e n un rictus de serietat. L'obra avança brillantment i cap al final es capgira de manera sorprenent, col.loca totes les peces al seu lloc i tenim la sensació que LaBute ha aconseguit fer una broma de grans dimensions.

Al llarg d'una hora i mitja l'autor aconsegueix amb subtilitat, humor i també corrosives pinzellades ensenyar-nos per què no ens hem de deixar influir mai per les lloances dels altres, que Evelyn (Cristina Genebat) practica aquí des del principi amb l'apocat i innocent Adam (Marc Rodríguez) i que, com s'evidencia en escena, ens porten cap a situacions francament ridícules. Riuen i somriuen els espectadors, seduïts per l'obra. Com diu el director, Julio Manrique, els miralls poden arribar a ser terriblement dolorosos. Per poc que s'hi fixin la burla, la humiliació, l'engany sexual i el domini psicològic de l'altre manipulant les seves carències més íntimes són sens dubte les armes més comunes exhibides pels personatges deLa forma de les coses.

Té gràcia l'autor al fer que els espais més habituals en què generalmen s'entaulen aquests combats siguincoffe shops, restaurants d'elit, museus o apartaments, la majoria d'un gust pèssim. Hi insisteixo: un text rodó, ple de llum, deliciós en molts aspectes, pròxim i crític a la vegada.

Un encert

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Julio Manrique i el seu equip --Mireia Aixalà, Cristina Genebat i Xavi Ricarts...-- s'apunten un bon èxit, superior a l'obtingut amb la seva direcció d'Els boscos, de David Mamet. Una advertència: ¿per què no s'identifiquen en el programa de mà el personatge i l'actor que l'interpreta? Grandíssima actuació de Genebat, de les que es recordaran. Com l'escenografia de Lluc Castells, a base d'instal.lacions. Un encert.

El Teatre Lliure programa aquests dies un cicle internacional del qual s'ha de destacar l'espectacle de Frank CastorfEndstation Amerika(avui i demà), basat en Tennessee Willimas i el de Robert Lepage amb la seva companyia Ex MachinaThe Andersen Project(dies 14, 15 i 16).