¿Què podem esperar?

Els dos anys restants seran molt millors que els dos últims, amb una pandèmia en clara retirada a mesura que avança el procés de vacunació (més de la meitat de la població ja tenim la pauta completa) i el rebot de l’economia, que segueix qualsevol caiguda com l’experimentada el 2020 pel virus, serà presentat, dada a dada, mes a mes, com una recuperació «històrica», cosa que ajudarà a calmar el tens clima social actual. Així doncs, tindrem municipals i autonòmiques el maig del 2023 i, a finals d’aquell any, sota presidència espanyola de la UE, eleccions generals. Amb aquest escenari central, reafirmat pel recent canvi de Govern, ¿què podem esperar que passi, en l’àmbit econòmic, en el que queda de legislatura?

Començant per l’obvi: una forta recuperació de l’activitat econòmica que el consens dels economistes situa per sobre del 6% de creixement del PIB aquest any, una mica menys per al 2022 i una caiguda estadística el 2023, en què s’espera créixer una mica per sobre del 2%. Veurem una recuperació fonamentada en el consum de les llars (desfent l’estalvi forçós d’aquests mesos), però que permetrà mantenir un lleuger superàvit en la balança de pagaments per compte corrent.

Amb aquesta evolució, no recuperarem el nivell del PIB del 2019 fins avançat el 2023, cosa que significa que la pandèmia haurà representat tres anys perduts i que el nostre ritme de recuperació serà més baix que la mitjana de l’eurozona. Tornar al nivell d’ocupació anterior, com sempre passa amb l’economia espanyola, es retardarà fins al 2027 segons l’FMI, per la qual cosa acabarem la legislatura amb una taxa d’atur entorn del 13% de la població activa.

Tot això si la pandèmia no obliga a noves restriccions i suposant una recuperació del turisme que, aquest any, es quedarà en el 50% del que vam tenir l’últim any sense pandèmia, xifra a què trigarem a tornar, cosa que pot obligar a un ajust estructural en un sector que es pot haver quedat antiquat en la seva oferta, sobredimensionat i amb un minifundisme que afavoreix la capacitat de resistir, però redueix la d’abordar canvis.

Per descomptat, hem d’esperar que les inversions estimulades pels fons europeus Next Generation, estretament controlats per la Comissió Europea, motiu pel qual no es poden donar «a dit» com s’ha dit des de l’oposició, se sumen i no substitueixen la taxa normal prevista d’inversió pública i privada, afegint dècimes al PIB potencial i injectant una reconversió verda i digital del nostre aparell productiu. Necessària, que incrementarà el valor afegit, però l’impacte a curt termini sobre l’ocupació de la qual ara estem lluny de calcular.

Hem d’esperar que hi hagi nous Pressupostos per al 2022. Almenys, aquesta és la meva hipòtesi central, tot i que només sigui perquè es mantindran, a la UE, les polítiques expansives i perquè el Govern central ha consolidat al Parlament una majoria suficient. Seran uns comptes públics molt continuistes amb els ja aprovats per a aquest any i que, com a conseqüència de l’alça en el cicle econòmic, veuran reduït el dèficit públic fins al 6% (gairebé tres punts del PIB), sense necessitat d’ajustos i posposant per als del 2023 algunes reformes com la fiscal.

Recordem que durant l’any vinent es mantindrà la suspensió dels criteris europeus d’estabilitat que no entraran, una altra vegada, en vigor fins al 2023 com a molt aviat. El deute públic baixarà en termes del PIB (perquè aquest pujarà), tot i que situada en un bilió i mig d’euros és el més elevat de la nostra història. Malgrat que es preveu pagar-lo a tipus positius (ara el bo a 10 anys és al 0,5%) en lloc dels tipus negatius que hem vist aquest any, continuarem sense tenir problemes de finançament, sobretot, mentre el BCE mantingui les seves polítiques actuals (el 80% del nostre «deute Covid», ha sigut comprat pel BCE), la reversió de les quals no és pròxima.

Podem esperar un creixement de les fallides empresarials perquè, entre altres coses, les ajudes directes aprovades pel Govern central al març encara no s’han aplicat per «problemes burocràtics». Una cosa semblant al fracàs relatiu d’una de les mesures estrella del Govern com va ser l’ingrés mínim vital que és tan farragós d’omplir que encara no s’ha concedit ni a la meitat de les persones previstes. Com a conseqüència d’això últim, una taxa elevada de pobresa viurà amb nosaltres durant aquesta legislatura: entorn de tres milions de persones, segons l’INE. Ells, juntament amb els joves –sense feina, sense casa, sense pensió–, seran els qui, clarament, es quedaran enrere en aquesta crisi, fet que agreujarà bretxes preexistents.

Els debats sobre si tota pujada de preus és, o no, inflació viuran amb nosaltres durant el que queda de legislatura, airejats pels qui creuen que s’ha sigut massa expansiu en les mesures de política econòmica posades en marxa. El nostre risc diferencial és que, a l’anar més enrere en la recuperació, la retirada de les mesures d’estímul previsiblement a partir del 2023, tot i que es faci de manera gradual, pot resultar-nos prematura comparat amb la resta de l’eurozona. Aquesta situació continuada de liquiditat elevada als mercats en la cerca desesperada de rendibilitat adoba la tesi que les borses estan sobrevalorades i haurem d’esperar un ajust a curt termini. En paral·lel, l’escassetat relativa d’alguns productes i matèries primeres essencials per a la digitalització, com microxips i d’altres, pot causar colls d’ampolla als mercats i alces puntuals de preus.

Poc podrem esperar de les tres «reformes estructurals» més importants per a Espanya i per a Brussel·les. La de pensions ha quedat «adormida» després de l’acord parcial pactat amb els agents socials que ha trencat el Pacte de Toledo parlamentari; la fiscal no estarà preparada abans dels Pressupostos del 2023 i tindrà, per tant, una forta aroma electoral i poca repercussió pràctica en aquesta legislatura i en la del mercat laboral, anticipo una victòria plena de les tesis de la vicepresidenta Calviño sobre les de la vicepresidenta Díaz, tot i que per a això, el president acabi recolzant Podem en l’assumpte dels lloguers i en la pujada, l’any que ve, de l'SMI. Poc més impuls reformista.

Notícies relacionades

Repsol creu que l’impost a les energètiques decaurà a final d’any

Lola Casademunt vestirà l’equip dels EUA de la Copa Amèrica

No espero ni reforma del finançament autonòmic, un assumpte que fa massa anys que està posposat, ni reforma de les administracions, per més que la seva necessitat sigui evident, ni cap altra reforma de pes. I tant de bo m’equivoqui i vegem, almenys, la reforma del mercat elèctric perquè les renovables ajudin a abaixar els preus finals; però em temo el pitjor.

Arraconada la pandèmia i amb l’economia en recuperació, el que queda de legislatura estarà dominat pels assumptes directament polítics, sobretot, encarrilar l’assumpte català i una llarga, llarguíssima campanya electoral tant per part del Govern central com de l’oposició. Paciència i a remenar.