En concret

Tenim carta del governador

  • «Des de la confrontació es poden guanyar eleccions, però no resoldre problemes complexos en una democràcia»

Tenim carta del governador
Es llegeix en minuts

Les circumstàncies m’han fet canviar d’opinió. Sempre he sigut molt crític amb aquest costum que sol acompanyar el càrrec de governador del Banc d’Espanya de predicar, en públic, sobre gairebé tots els mals de l’economia espanyola, amb especial afició al mercat laboral, anant molt més enllà del seu àmbit competencial. No obstant, he d’agrair la recent intervenció de l’actual governador en un esmorzar informatiu sobre els problemes de l’economia espanyola. Al llegir-la em vaig adonar, de sobte, del desert discursiu sobre economia en què vivim.

Quan en l’espai polític es comunica mitjançant gestos polisèmics i eslògans que són significants buits dirigits, en exclusiva, no a explicar o a convèncer, sinó a mobilitzar la nostra part emocional, la política, fins i tot l’econòmica, deixa de ser un discurs racional dirigit als ciutadans sobre els problemes de la convivència en comú. A diferència d’això, l’exposició del governador el 29 de març (accessible a la web del banc) em va tornar a una època en què es parlava de problemes reals i es discutia, de forma civilitzada, sobre solucions. Em prendré la llicència de desconstruir la seva intervenció per reordenar-la en aquest article, sense faltar al seu sentit, partint dels quatre problemes que arrossega la nostra economia des de fa temps i dels quals amb prou feines es parla avui.

Començant pel principi, el governador assenyala que «el reduït creixement potencial de l’economia espanyola durant les dues últimes dècades s’ha degut, fonamentalment, a la pobra dinàmica de la productivitat». I assenyala algunes explicacions per aquest fet: mida reduïda de les nostres empreses, deficiències regulatòries sectorials i un important dèficit en capital humà i tecnològic. Problemes estructurals, que han agreujat els efectes de la pandèmia, ja que el tancament d’empreses per falta de pulmó financer i la destrucció més gran d’ocupació s’expliquen, en gran manera, per aquestes quatre raons, barrejades amb una especialització productiva molt intensiva en sectors dependents de la mobilitat.

El segon problema esmentat és «les mancances del mercat laboral espanyol, com revela el fet que, en les últimes dècades, la taxa d’atur s’hagi mantingut per sobre dels països del nostre entorn». I també aquí apunta alguns aspectes rellevants: la inutilitat de les actuals polítiques actives d’ocupació i de formació d’aturats; els problemes contractuals que afavoreixen una temporalitat elevada i injustificada, que afecta els col·lectius més vulnerables i, hi afegeixo jo, les mateixes deficiències de la nostra estructura productiva, que limiten tant la productivitat com l’ocupació.

El tercer problema que escullo dels assenyalats fa referència a la debilitat dels nostres comptes públics: «Ja abans de la pandèmia, el dèficit públic estructural superava el 3% del PIB», i aquest problema es veu agreujat per la crisi actual, que ha elevat el deute públic fins al 120% del PIB, cosa que «augmenta la vulnerabilitat de la nostra economia» i la nova despesa permanent associada a mesures com l’ingrés mínim vital o l’augment de la despesa sanitària. Capítol especial mereix en aquest punt un afer poc discutible: «L’augment de la taxa de dependència demogràfica que es preveu que es dupliqui en les pròximes dècades», cosa que exerceix una forta pressió a l’alça sobre la despesa en pensions i que fa raonable adoptar algunes mesures que incrementin la contribució del sistema, inferior al d’altres països del nostre entorn i, per exemple, vinculin l’edat de jubilació amb l’esperança de vida. Tot i que ningú està a favor d’una retirada prematura de les mesures d’ajuda posades en marxa per la pandèmia, sí que hem de ser conscients que reduir l’endeutament en el marc d’exigència comunitari només es pot fer si aconseguim superàvits primaris durant diversos anys en els nostres comptes públics. Qualsevol proposta d’activisme fiscal que no ho tingui això serà un engany, perjudicial per al país a mitjà termini.

L’últim problema que vull triar dels exposats pel governador és la desigualtat, una qüestió en què «iniciem la crisi actual amb un nivell superior al que es registrava a finals del cicle expansiu anterior i tot apunta que aquesta crisi en suposarà un increment addicional». És a dir, estem en vista d’un problema estructural, que no hem sigut capaços de resoldre en l’última dècada, que ni les mesures compensatòries aplicades durant la pandèmia l’estan salvant, com es demostra amb el creixement de les cues de la fam. Es constata que el nou ingrés mínim vital pot ser un instrument de lluita contra la pobresa extrema (encara s’ha de demostrar), però és totalment insuficient per reduir uns marges creixents de desigualtat com a conseqüència del bloqueig que ha experimentat l’ascensor social associat a polítiques de redistribució de renda i riquesa que garanteixin una veritable igualtat d’oportunitats, al llarg de la vida.

Els quatre problemes són de màxima importància per al nostre país, i els arrosseguem des de fa anys, interactuen clarament els uns amb els altres i formen el nucli estructural del llast que ens diferencia, en negatiu, d’altres països de l’eurozona, més avançats. Expliquen, per exemple, per què hem revertit, en l’última dècada, la convergència en renda per càpita que havíem aconseguit amb la mitjana comunitària des de la nostra integració a Europa. Eren abans de la Covid i hi continuaran estant, una vegada desaparegui la pandèmia. I, per a tots, existeix ampli acord entre els experts sobre les coses que s’haurien de fer per superar-los. La gran pregunta és: ¿Per què no s’ha fet?

La meva tesi és que una política pública destinada a abordar-los en la seva matriu estructural exigeix unes reformes coherents, simultànies i de gran envergadura, que tenen dos requisits que fa anys que estan absents a Espanya: primer, un ampli consens polític i social per pactar-ne el contingut i garantir-ne l’aplicació durant el temps necessari perquè facin efecte, compensant o fent front als qui s’hi oposin, perquè tot canvi té perdedors. Assegurant, per tant, que no es queden, només, al Butlletí Oficial de l’Estat, sinó que passen a ser noves realitats. I segon, una gestió de les reformes basada en les dades i en l’avaluació permanent de les mesures adoptades, per corregir-les o ajustar-les d'acord amb l’evidència dels fets.

Notícies relacionades

¿Oi que ara s’entén millor per què després d’anys de no abordar els quatre problemes estructurals més greus de la nostra economia, es prefereix no parlar-ne, substituint el discurs per la consigna? Agraïm, doncs, al governador, que ens hagi escrit una carta en forma de xerrada pública, per recordar-nos com haurien de ser les coses i el cost que per als ciutadans té haver empetitit, fins a un tuit, el debat polític: des de la confrontació es poden guanyar eleccions, però no resoldre problemes complexos en una democràcia.