En concret

Triangle virtuós, amb centre en les persones

Correm el risc que la pandèmia no només afecti de manera negativa el flux de renda, sinó l’estoc de capital, incloent-hi l’humà.

Triangle virtuós, amb centre en les persones
Es llegeix en minuts

Sentir la vicepresidenta Calviño dir dilluns en la seva intervenció al Cercle d’Economia que «és el moment d’ajudar la solvència de les empreses» em va reconfortar. Som molts els que diem des de fa temps que la durada de la pandèmia i els retards anunciats amb les vacunes ens situaven en un escenari més enllà dels problemes inicials de liquiditat per esdevenir qüestió de solvència d’empreses que, sense Covid, serien perfectament viables. Correm el risc que la pandèmia no només afecti de forma negativa el flux de renda, sinó l’estoc de capital, incloent-hi l’humà.

Estic d’acord amb el seu afany a consultar amb Brussel·les per fer-ho de tal manera que no siguin considerades ajudes d’estat. També entenc que pretengui que la banca hi aporti el seu gra de sorra, tot i que els seus resultats no estan per a gaires esforços. Fins i tot accepto el seu afany per incloure les comunitats autònomes en les seves noves mesures d’ajudes directes. Algunes, com el País Valencià, li porten diversos caps d’avantatge en això. Però, tot junt, em preocupa que els temps del bon buròcrata conscienciós no coincideixin amb les urgències del moment i que el remei arribi quan ja una bona part del teixit econòmic hagi abaixat la persiana. A la paràlisi, per l’excés d’anàlisi. I per dir-ho tot, també em preocupen aquests instruments de mesurament de solvència empresarial que dipositen en mans governamentals el poder de decisió sobre si una empresa concreta és o no viable al marge de la pandèmia i si mereix, o no, l’ajuda.

 El moment econòmic és molt preocupant com a conseqüència de la tercera onada de la pandèmia, de les dificultats del procés de vacunació i de les matusseries del «salvar el Nadal». Sota un resultat aparent positiu millor de l’anticipat, el tancament econòmic de l’any passat tanca molts signes de preocupació. El primer que, sense l’excepcional increment del consum públic fins a taxes desconegudes, el resultat afegit hauria sigut negatiu. El consum de les famílies va ser discretament positiu en termes intertrimestrals, però tant la inversió com les exportacions van tenir caigudes respecte al trimestre anterior amb un efecte arrossegament sobre el primer trimestre d’aquest any que, difícilment, serà positiu, cosa que situa les perspectives del creixement del PIB per a aquest any en l’entorn del 5%, si el segon semestre repunta per la vacunació i després d’un estiu sense la tornada dels turistes.

És cert que som davant una pandèmia mundial que actua com un xoc extern sobre l’economia al limitar la mobilitat i el consum per raons sanitàries. La crisi va colpejar Espanya més que altres països (el nostre PIB va caure gairebé el doble que la mitjana de l’eurozona), es va centrar inicialment sobre els sectors més afectats per les restriccions a la mobilitat, turisme, hostaleria, comerç i oci, però estén els seus efectes ja a la construcció, amb una caiguda interanual del 18,2% al tancament del 2020 i a la mateixa indústria, que va caure un 0,1%. Junt amb això, ho mesurem com ho ha fet el BCE o com ho fa el Govern, sembla evident que aquí s’ha donat molt menys suport que en altres països a empreses i famílies amb mesures compensatòries de renta. L’impacte social de la crisi de la Covid també ha sigut més gran a Espanya. La renda de les llars ha caigut molt més que a la mitjana de l’eurozona per tres raons: els salaris s’han rebaixat més, el pes de l’economia irregular és més gran i, sobretot, la destrucció d’ocupació ha sigut molt superior entre nosaltres, respecte a la resta d’Europa. Així, la tendència a perdre convergència real amb l’eurozona, que es manifesta des de la crisi financera del 2008, s’agreujarà, sens dubte, després de la pandèmia. Les mesures socials, doncs, han de formar part principal del full de ruta de l’acció del Govern.

No som, doncs, en un escenari on es pugui plantejar, ni tan sols com a hipòtesi, una retirada d’estímuls sinó, més aviat, la seva prolongació en el temps i, sobretot, la seva ampliació a noves figures de recolzament directe a les empreses i autònoms, per evitar el seu excessiu endeutament i, fins i tot, la seva fallida per la falta d’ingressos derivada de les mesures sanitàries. S’ha de gastar, recomanen els experts. Si no és ara que el BCE està expandint la massa monetària com mai abans en la història, ara que els tipus d’interès són zero o negatius, ara que el BCE acumula en els seus balanços una part important del deute públic dels països, ara que és quan fa falta com a qüestió de supervivència, ¿quan?

La crisi no està sent en V, com es va pensar al principi, ni tan sols asimètrica, i no podem continuar confiant en el cicle per recuperar-nos, en el fet que el final de la pandèmia permeti traslladar al consum una part elevada del sobreestalvi al qual s’han vist forçades les famílies (menys les de rendes més baixes i les que depenien més de l’economia submergida) durant el confinament i el que duri el període especial de mesures restrictives.

Una estratègia assenyada de recuperació econòmica pot visualitzar-se com un triangle virtuós els tres vèrtexs del qual serien: sostenir les empreses, estenent les mesures ja en marxa (ertos, avals etc.) fins que sigui necessari i afegint-hi les noves ajudes directes en estudi ja molt avançat, segons es filtra des del Ministeri d’Economia. Reactivar els sectors, incloent-hi un paquet d’estímuls, fiscals i d’altres, perquè els sectors més perjudicats i amb més capacitat de creació d’ocupació puguin recuperar al més aviat possible els nivells previs a la pandèmia. Parlo del turisme, però també de la cultura, l’hostaleria i el comerç, sense oblidar la construcció tant d’obra civil com de vivenda, incloent-hi ajudes a la compra de vivenda nova per a joves, addicionals a les ja existents per a lloguer i rehabilitació.

El tercer vèrtex del triangle l’ha de formar la reestructuració de l’economia, en clau verda i digital, aprofitant els fons europeus Next Generation, els primers desemborsaments dels quals hauríem de començar a veure, com a avançaments, abans de finalitzar aquest any, per ser una font constant de finançament de projectes transformadors a partir de l’any 2022. Es tracta d’una gran oportunitat per incrementar el valor afegit dels nostres productes i serveis que no hem de posar en risc per baralles partidistes o rigideses burocràtiques, sens detriment de les garanties i controls necessaris que, en darrer terme, exercirà també Brussel·les.

Et pot interesar

I al centre del triangle, les persones, la seva salut, el seu nivell de vida i les seves oportunitats d’arribar a un futur digne.

Sostenir empreses, reactivar sectors i reestructurar l’economia són els tres eixos de la política econòmica per a les persones que necessita Espanya avui. Sense oblidar, com a condició absolutament imprescindible, anar reduint la pandèmia així que vagi avançant el procés de vacunació. En aquest sentit, si la vacunació és la millor política econòmica que podem aplicar, no és l’única.