Nadal: "El meu èxit va amb la naturalitat amb què ho visc tot"

Quan diumenge Rafael Nadal va guanyar a Nova York davant Kevin Anderson el seu tercer Open dels Estats Units, i reconquistava així un títol en pista dura que l’esquivava des del 2014, va elevar el seu palmarès fins als 16 grans. Aquest 2017, Roger Federer, l’altre rei amb el qual ha compartit l’era més màgica del tennis, n’ha conquistat dos, de tornejos grans (Austràlia i Wimbledon). El de Manacor, els altres dos, incloent-hi el seu històric desè Roland Garros. Tenen 36 i 31 anys, respectivament i, almenys pel que fa a Nadal, la intenció és «seguir jugant molts anys». Ho té clar.

«Segueixo tenint la passió i l’amor per l’esport. Segueixo volent competir i segueixo sentint els nervis cada vegada que surto a la pista. Mentre això segueixi passant estaré aquí», anunciava diumenge en roda de premsa. Hores després, es sentaba amb EL PERIÓDICO a l’àtic del seu hotel a Nova York.

–¿Com ho va celebrar?

– No hi va haver cap celebració. Vaig arribar a sopar tard, cap a les 23.30 més o menys, i me’n vaig anar a dormir, la veritat. Quan acabes un torneig així t’agafa una baixada important i estava amb ganes de descansar una miqueta. Si surts a celebrar estàs tot el dia fet pols, i toca viatjar. ¿Com valoro el que he aconseguit? Amb normalitat, soc sincer. Feliç, molt feliç evidentment, per tot el que ha passat. És un torneig que té gran valor per a mi. He anat de menys a més, he competit bé en tot moment i estic molt satisfet amb tot. És una manera fantàstica d’acabar l’any de Grand Slams. És també un colofó a un any molt positiu. Però encara queda una part important de la temporada.

–La Copa Masters és, dintre d’un currículum impressionant, l’únic que falta.

–Sí. M’agradaria arribar-hi ben preparat aquest any i faré tot el possible per donar-me una altra oportunitat. És un torneig que a la meva manera d’entendre és injust perquè et classifiques en totes les superfícies i al final que sempre es decideixi a la mateixa superfície em sembla injust. Però bé, és el que és. A mi les 10 o 12 vegades que m’ha tocat jugar, sempre ha sigut en una pista que és la que m’ha anat pitjor històricament. Jugant amb els millors en la meva pitjor superfície les opcions són més baixes. He estat allà algunes vegades i intentaré una altra vegada donar-me oportunitats.

–Aquest any per com arriba, pel que ha aconseguit, per les circumstàncies dels rivals, ¿ho veu més a prop?

–No ho sé. Encara falten tornejos ,

setmanes per intentar estar ben preparats i ara mateix tampoc és res que em plantegi gaire. És un moment d’estar feliços amb el que s’ha aconseguit. L’ambició és important però sempre que no sigui una ambició desmesurada.

–Espanya va despertar ahir amb dos números 1. És mèrit seu i de Garbiñe Muguruza, ¿què representen per al tennis espanyol?

–Crec que hem passat una època d’uns 25 anys fantàstica del tennis espanyol en què hi ha hagut moltíssims jugadors i jugadores a molt alt nivell. Sembla que després d’aquesta última generació havíem tingut una baixada, durant uns anys no hem continuat amb la tònica de treure jugadors. Esperem que sigui una altra vegada una energia positiva per als joves que vinguin i que puguin realment aprofitar el moment i aprofitar també les grans infraestructures que tenim a Espanya. Comptem amb moltes acadèmies, molta tradició de tennis i és important ara mateix aprofitar per continuar amb la línia que s’ha mantingut des d’Emilio Sánchez Vicario, Sergi Bruguera, Carlos Moyà, Juan Carlos Ferrero...

–Parlant amb Boris Becker l’altre dia del seu número 1, ell l’alabava no només en l’aspecte esportiu, sinó també per transcendir l’esport. ¿Com porta  el pes de ser un model?

–Jo no sento cap pes. Jo faig la meva vida natural i la visc amb normalitat sense plantejar-me gaires més coses. No em llevo cada dia pensant si soc o no soc tal cosa. Soc una persona normal que juga a tennis. La meva vida és completament normal quan soc a casa. Quan estic en els tornejos per l’estranger és tot una miqueta més mediàtic, però tinc la sort de ser també a casa i la possibilitat de viure una vida completament normal. Potser  el meu èxit  va amb la naturalitat amb què ho visc tot.

–Parli’m de Carlos Moyà. ¿Què ha significat l’arribada al seu equip?

–Per a mi, ha sigut una veritable injecció d’energia positiva. Ha entrat una persona que ha cregut molt en mi des de bon principi, m’ha transmès aquella confiança i aquelles ganes de treballar, aquella creença que des del treball es podien aconseguir una altra vegada coses importants, i seguirem treballant de manera positiva. Abans de tot és un bon amic meu, tenim una molt bona relació i crec que mantindrem la motivació per als anys següents.

–Federer va convidar també fa uns anys Tiger Woods i va dir que ell l’entenia. Vostè també ho va fer.

–Tiger no és allà perquè m’entengui o perquè no m’entengui. La paraula ídol no ho sé, però sí que és un dels esportistes que més he admirat al món. Va significar molt tenir-lo  allà. Tant de bo es recuperi i el puguem veure competint una altra vegada.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

–Fa que sembli fàcil una cosa tan difícil com tot el que ha guanyat.

–Al final el temps posa totes les coses al seu lloc. És clar que m’importa el que opini la gent i és clar que agraeixo el seu afecte. Però que no es valori la dificultat no és res que em preocupi excessivament. Miro d’estar sempre a la vora dels meus. Evidentment l’afecte i el suport que he rebut a tot el món, però especialment a Espanya, és increïble. I només he d’intentar agrair-ho allà per on vaig. H