Finestra d'auxili
Somnis rics, somnis pobres
La desigualtat fa pitjor la vida de tothom, també dels que tenen, tenim molt
Una dona amb un dels seus fills, víctimes de la pobresa energètica, al seu pis de Barcelona. /
Li vaig dir que havia dormit fatal, que havia tingut un horrible malson en què la meva gata emmalaltia i havíem de fer-li l’eutanàsia. Em va dir que era ben afortunada si la principal de les meves preocupacions era la meva gata vella. Li vaig contestar que no escollim el que ens preocupa, que el subconscient elegeix pel seu compte com seran les nostres nits. Va respondre que és clar que escollim o, més ben dit, la societat decideix per nosaltres: els pobres somien unes coses, els rics ens en podem permetre unes altres.
Més informació (Auto)
Títol notícia (Auto)
Llavors em vaig recordar d’una fantasia que tenia sovint de petita. M’agradava imaginar al meu costat una nena igual que jo. No un alter ego, una nena com jo, que vivia les meves mateixes circumstàncies. Ni més pobre, ni més rica, ni més llesta, ni més tonta. Igual. Juntes ens enfrontàvem als pares, a les dificultats de l’escola, als altres nens quan no eren tan simpàtics, a la incertesa. Aquella nena potser em permetia un enorme descans emocional. Ja no havia de carregar les meves limitacions sola, podíem repartir el pes entre totes dues.
Encara conservo aquell anhel, per això sé que avui sentiré angoixa i tristesa al llegir l’informe de la desigualtat d’Oxfam Intermón. No concebo que ningú vulgui viure en una societat on hi ha exclusió. La desigualtat fa pitjor la vida de tots, també dels que tenen, tenim molt. Encara que només fos per egoisme, per poder viure una vida més tranquil·la entre compatriotes inclosos i satisfets, a tots ens convé que no hi hagi desigualtats a Espanya. En això consistia l’Estat del benestar.
Notícies relacionades
Però sembla que se’ns ha oblidat i només ens freguem les mans pensant que podrem anar de compres i tancant els ulls als que es queden pel camí. Som còmplices d’un sistema econòmic atroç que suposadament supera la crisi, però deixa sous miserables i cada vegada més pobres sense possibilitats de sortir del forat. De paperetes perquè et vagi malament la vida n’hi ha moltes, ningú se n’escapa. Toca exigir lleis perquè la igualtat deixi de ser una fantasia i es torni real.
