Anar al contingut

EXCLUSIÓ

Espanya, paradís de la desigualtat social

EL PERIÓDICO analitza i posa cara als efectes del deteriorament de l'Estat del benestar

L'origen socioeconòmic passa una altíssima factura en educació, salut i vivenda

Manuel Vilaseró

Una dona amb un dels seus fills, víctimes de la pobresa energètica, al seu pis de Barcelona.

Una dona amb un dels seus fills, víctimes de la pobresa energètica, al seu pis de Barcelona. / CARLOS MONTANYES

Un: el 28% de la població d'Espanya està en risc de pobresa, taxa només superada a la UE per Bulgària, Romania, Grècia, Lituània, Croàcia i Letònia. Dos: tant l'OCDE com la Comissió Europea alerten de l'escassetat i la ineficàcia de les polítiques espanyoles per protegir els més vulnerables, ja no diguem per redistribuir la riquesa. El resultat és una societat molt desigual, i creixent. EL PERIÓDICO analitza els efectes de la desigualtat en l'educació, la salut i la vivenda.

Carn de canó des de l'inici de la vida

El poder d'una abraçada és balsàmic, reconfortant, màgic. I si qui rep aquesta abraçada és un nen petit poc acostumat a les mostres d'afecte -perquè els seus pares tenen prioritats més urgents (la feina precària, els diners per pagar les factures bàsiques, la hipoteca, el menjar)-, els efectes es multipliquen. Aquesta és la raó per la qual les mestres de les escoles situades a les barriades més castigades per la crisi són tan donades a abraçar els seus alumnes. Quan un nen se sent estimat, expliquen les docents, creix en autoestima, guanya en motivació i el seu aprenentatge millora.

La primera infància, el període que va entre els zero i els 6 anys (l'anomenada etapa 0-6), "és clau, perquè és quan s'adquireixen més coneixements i habilitats, quan es conformen les estructures neuronals d'una persona", reflexiona el sociòleg Jordi Collet, professor a la Universitat de Vic (UVic-UCC), especialista en educació.

El problema, prossegueix Collet, és quan un nen creix en un entorn vulnerable. "¿Quina família pot estar pendent de les abraçades que li fa al seu fill quan sap que, per exemple, la desnonaran i la faran fora de casa en un termini breu?", qüestiona el professor de la UVic. En els últims anys, no és estrany trobar-se, en aquestes guarderies d'alta complexitat socioeconòmica, amb nens amb endarreriments motrius i del llenguatge, que presenten problemes d'infraestimulació i que, per tant, comencen amb desavantatge el seu recorregut per la vida.

L'escola infantil Quatre Torres, al barri barceloní del Bon Pastor. / ELISENDA PONS

Que un nen deixi els estudis sense acabar, o que prefereixi quedar-se amb el títol bàsic pelat (l'abandonament precoç), no és res que passi d'un dia per l'altre. "En una casa amb un dèficit de capital econòmic moltes vegades també hi haurà dèficit de capital educatiu o cultural. Són llars amb pares menys capaços d'estimular les capacitats dels nens quan són molt petits, de reconèixer els talents dels nens i cultivar-los", assegura Pau Marí-Klose, professor de Sociologia de la Universitat de Saragossa en una entrevista publicada aquesta setmana a El diario de la educación. "Quan els nens desafavorits arriben a l'educació obligatòria -afegeix-, ho fan amb desavantatges que els impedeixen progressar en la mateixa mesura que els seus companys".

I es converteixen en carn de canó per al fracàs escolar. "Als 15 anys, a Espanya han repetit un 53% dels estudiants del segment més desafavorit de la població, mentre que només ho han fet un 8% dels fills de famílies acomodades", afirma Marí-Klose. El percentatge d'alumnes en risc de fracàs escolar, asseguren analistes de l'Informe PISA, és gairebé sis vegades superior entre els nois amb nivell socioeconòmic baix que entre els estudiants que pertanyen a famílies riques.

Això significa, segons va posar de manifest recentment un estudi de la fundació Jaume Bofill, "que el sistema educatiu a Espanya no aconsegueix neutralitzar les diferències socials durant el procés educatiu i distribuir els resultats amb independència de l'origen familiar".

Davant aquesta constatació, algunes guarderies de Barcelona han posat en marxa programes de xoc per eliminar les desigualtats entre alumnes des del minut zero de vida. El pla consisteix no només a millorar les condicions d'aprenentatge dels seus alumnes, sinó també a donar eines als progenitors. "No es tracta de dir-los com han de criar els seus fills, sinó d'acompanyar-los, de compartir amb ells experiències", explica Janet Nolla, directora de l'escola infantil Quatre Torres, al barri del Bon Pastor de la capital catalana i impulsora del programa Compartint Coneixements.

"La tasca amb les famílies i amb la comunitat és fonamental per reduir les desigualtats de sortida", subratlla Emília Andreu, gerent de l'Institut Municipal d'Educació de Barcelona. En pocs anys, gràcies en bona mesura a aquest programa, el Quatre Torres ha passat de ser un centre que les famílies escollien en segona o tercera opció a tenir llistes d'espera d'alumnes.

Hi ha diversos punts crítics, al llarg de la trajectòria escolar d'un alumne, en què les desigualtats es poden ampliar (o no), avisa Jordi Collet. "El primer d'ells són les transicions, el pas, per exemple, de l'escola infantil a la de primària o el de primària a l'ESO, que és on es perden els més febles, i l'altre, les activitats extraescolars, que, segons el model actual, només fan els que les poden pagar", lamenta.

L'altíssim cost en la salut de la pobresa

El factor socioeconòmic passa factura mèdica. Les persones amb menys ingressos van més al metge, presenten més risc de certes malalties, des de mentals a cardiovasculars, i tenen una taxa de suïcidi més elevada. Fins i tot tenen una esperança de vida marcadament més curta. Els estudis científics sobre l'impacte de la desocupació, o els desnonaments, en la salut de les persones s'han multiplicat des de l'inici de la crisi el 2008. I com ja van apuntar llavors els doctors Joan Benach, Montse Vergara i Carles Muntaner, la desigualtat en salut és la principal malaltia del segle XXI.

La pobresa també està relacionada amb una reducció de l'esperança de vida de més de dos anys, una xifra més alta que pel consum d'alcohol, l'obesitat o la hipertensió. Els estudis assenyalen que viure en un barri o un altre pot suposar retallades d'entre tres i vuit anys de vida.

Els metges Antonio Hernández, Cristina Ramírez i Antonio Ayala, al centre de salut Las Albarizas, a Marbella. / JESÚS DOMÍNGUEZ

En el cas d'Espanya, es tracta més aviat "dels problemes socials que deriven en problemes mèdics", explica Ildefonso Hernández, vocal i expresident de la Societat Espanyola de Salut Pública. Uns ingressos més baixos es corresponen amb una alimentació més deficitària, sedentarisme que incideix en obesitat i per tant en malalties cardiovasculars, dificultat per accedir a determinats tractaments (dentista o fisioterapeuta) i sobretot depressió i ansietat. La salut mental va ser la primera a evidenciar els efectes de la crisi, destaca el doctor. I és que, moltes vegades, darrere un dolor muscular o un atac d'ansietat subjau un problema de desigualtat "que no se soluciona només amb pastilles". Per això reclama una atenció més integral, com recull l'Estratègia Nacional d'Equitat a la Salut, presentada el 2008 però paralitzat després de l'arribada del Govern del PP.

Les persones amb menys ingressos van unes sis vegades a l'any al metge de capçalera, mentre que aquells amb més recursos hi van només dues, segons l'estudi Determinants Socials de la Salut del Centre d'Estudis Andalusos el 2017. També influeix en la percepció de la salut: un de cada tres andalusos amb pocs ingressos reporta mala salut, mentre que no arriben a un de cada 10 entre els d'ingressos més alts. I influeix en la sensació de tristesa, que afecta el 18,8% dels desafavorits i només l'1,4% dels més acabalats.

Al centre de salut de Las Albarizas, a Marbella, tenen clar que com menys recursos, més freqüència de visites. "És l'accés més pròxim que tenen", justifica Antonio Hernández, metge d'atenció primària, que a més ho atribueix a menys cultura sanitària. "No tenen consciència que menjar-se dues bosses de patates fregides asseguts en un sofà, sense cap activitat física, condiciona la seva salut". No conceben, diu, que la forma de vida sigui causa de les seves malalties.

Els efectes, assenyala, són clars. La població amb menys recursos es medica més, i és més propensa a malalties cardiovasculars perquè es cuida menys. En contrast, durant els anys més durs de la crisi, es demanaven menys baixes mèdiques. "Hi havia una certa por a l'acomiadament", que ara s'ha relaxat una mica.

L'equació diabòlica de la vivenda

Una equació diabòlica que resumeix per què l'accés a la vivenda s'està convertint en un dels factors clau de l'augment de la desigualtat social a Espanya. Mentre els salaris de la gran majoria segueixen estancats després d'anys de caiguda lliure, el preu de la vivenda, sobretot la de lloguer, es dispara, i es genera una nova bombolla. L'any passat va créixer un 18%, segons el portal Idealista, i ja supera les xifres anteriors a la bombolla immobiliària precrisi.   

"Els costos d'accés a la vivenda són proporcionalment molt més elevats en les famílies de rendes més baixes, que es veuen obligades a destinar una part més gran dels seus ingressos a l'adquisició o al lloguer d'un pis, cosa que aprofundeix encara més la desigualtat social", resumeix Carme Trilla, presidenta de l'entitat social Habitat3.

Eurostat proporcionava el juny passat una comparació reveladora. Espanya és un dels quatre països de la UE, juntament amb Romania, Estònia i Grècia, on se supera l'anomenat índex de sobreesforç 40/40 per als inquilins. El 43,3% dels arrendataris espanyols destinen més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer, quan la mitjana europea és del 27% i en països com França i Alemanya és només del 14,9% i del 22,8% respectivament. "I als dos països els governs estan preocupats perquè creuen que el percentatge és alt", apunta Trilla.

Una de les conseqüències d'aquesta situació és que el nombre de desnonaments d'inquilins segueix augmentant i ja supera el 60% del total de llançaments. Durant el tercer trimestre del 2017 n'hi va haver 6.969 a tot Espanya, molt per sobre dels 4.063 executats sobre vivendes de propietat, segons les últimes dades publicades pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

María Ángeles Oeo, a Madrid. / JOSÉ LUIS ROCA

Rere la fredor de les xifres s'amaguen drames humans com el de María Ángeles Oeo, a qui dilluns passat el fons voltor Blackstone va deixar al carrer malgrat tenir al seu càrrec dos fills, un dels quals, el gran, de 16 anys, té una minusvalidesa del 40%. María Ángeles vivia al barri madrileny de Vallecas en una de les 1.800 vivendes socials que l'anterior alcaldessa va vendre als inversors nord-americans, però des de dilluns està reallotjada provisionalment en un hostal pels serveis socials de l'ajuntament.

"Van venir 11 furgonetes dels antiavalots per desallotjar una mare i els seus dos fills. Vergonya els hauria de fer", lamenta María Ángeles, que veu el futur molt negre. "En dos mesos se m'acaba la renda mínima d'inserció, els 430 euros que donaven per anar sobrevivint, i no sé com acabarà tot", es queixa. Ara passa els dies a l'Hospital Doce de Octubre perquè el pare dels seus fills, amb qui ja no conviu però manté bona relació, ha tingut un infart "a conseqüència de tota la moguda".

També les classes mitjanes estan afectades per la bombolla del lloguer. La dificultat cada vegada més gran d'accedir a la vivenda per part de la classe mitjana és descrita amb precisió per la periodista Anna Minton en un llibre aparegut el juliol passat, Gran Capital: para quién es Londres. Minton explica com "multimilionaris de tot el món van adquirir mansions als barris més adinerats, i van obligar els milionaris, davant l'augment de preu, a mudar-se a les zones de classe alta. Aquesta es va desplaçar cap als espais de la classe mitjana alta, i així successivament. El resultat va ser que els preus van pujar a tot arreu, i de manera substancial. Tothom va acabar pagant més per pisos pitjors i més mal situats. I tot al mateix temps que el nombre de vivendes protegides dequeia". ¿Us sona?

A Espanya l'origen del fenomen se situa en el desembarcament de grups inversors aprofitant l'alta rendibilitat que garanteix la compra a les zones més cotitzades que després destinaran a residències de luxe, oficines d'alt estànding o apartaments per a turistes.

"Amb la crisi es va tallar en sec la promoció de vivendes públiques i assequibles, i ara costa molt tornar a posar-la en marxa. Mai s'hauria hagut de tallar", explica Trilla.

Espanya és un dels països de la UE amb el percentatge de vivenda social més baix: un 1,1% davant el 32% d'Holanda; el 23% d'Àustria; el 18% del Regne Unit o el 17% de França, segons l'informe d'Amnistia Internacional España: la vivienda, un derecho hipotecado.

"A diferència d'altres països europeus, no hi ha una llei estatal de vivenda que desenvolupi el dret a la vivenda recollit a la Constitució i posi les mesures perquè aquest sigui reconegut de veritat", raona l'advocat Javier Rubio, que porta molts casos com el de María Ángeles Oeo i denuncia que només hi ha lleis parcials, com la hipotecària, "pensada per als bancs", o la llei d'arrendaments urbans, que "dona totes les facilitats al propietari i agilitza els processos de desnonament".

A la casa on viu Sandra C., en una localitat del Baix Penedès, la vulnerabilitat és un inquilí més. La desigualtat hi té totes les arestes: l'econòmica, la laboral i l'emocional. Hi va haver un dia que a casa seva hi entraven 2.000 euros mensuals, però de la nit al dia tot va canviar i la vida familiar es va esqueixar. Va perdre el pis, es va quedar sense feina, la seva parella es va esfumar i ella es va quedar amb dos nens. "No m'havia imaginat mai que això em pogués passar a mi, però tenia clar que no volia perdre la meva dignitat ni els meus drets", explica.

Vides a mitja llum

La Sandra és una de les cares de la pobresa energètica, però com ella hi ha 5,1 milions d'espanyols més, segons les últimes dades de l'Associació de Ciències Ambientals (ACA). En total, l'11% de les llars. La pobresa energètica és una realitat amb nombrosos exemples. "Tinc la meitat de la casa sense llum. He tret les bombetes", afirma la Sandra. A la resta de la casa s'ha d'estrènyer el cinturó. Cuina amb la llum que proporciona l'extractor de fums, al lavabo ha eliminat una de les dues bombetes que tenia i al menjador la llum elèctrica només s'encén quan no hi ha cap més remei. I afegeix. "Sopem sense llum. La televisió ens il·lumina i tenim la sort de tenir un fanal al carrer que proporciona claredat al menjador". Aquesta és la seva vida a mitja llum.

A la Sandra l'angoixa el deute de 2.300 euros que té amb Endesa: "El tinc entravessat. ¡Jo que mai havia degut res a ningú!". Però a la vegada té clar que "les companyies s'han de fer responsables de la situació de les famílies vulnerables". Aquest problema afecta, segons l'ACA, el 8% dels espanyols. Més de quatre milions de persones s'endarrereixen en el pagament de les factures domèstiques. La Sandra, que és una mare monoparental, sentencia que "viure indignament quan vols viure dignament és trist i dur".

Alba S. sap el que és viure sense llum en ple segle XXI, l'hi han tallat dues vegades, l'última va estar cinc dies a les fosques. Va ser una jornada fatídica: tenia ordre de desnonament que van impedir els veïns. L'alegria va durar poc perquè en qüestió de hores la companyia li va tallar la llum. Aquesta mare, també monoparental i amb tres nens al seu càrrec, de 10, 7 i 2 anys, explica les seves vivències en aquells dies sense llum. "Em passava el dia al carrer. Cuinava amb la llanterna del mòbil que carregava a casa d'una amiga, i encara sort que la cuina és de gas", recorda. La solidaritat veïnal li va permetre recuperar la llum a la seva vivenda ocupada i l'únic que pretén és que les elèctriques li facin un contracte per pagar el subministrament.

No obstant, com recorda María Campuzano, portaveu de l' Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), les empreses no volen reconèixer el fenomen de l'ocupació i per posar un comptador exigeixen "un títol just" o, el que és el mateix, un contracte de lloguer o l'escriptura de propietat. Campuzano demana, almenys, que el comptador es col·loqui mentre l'Administració reallotja aquestes famílies o els proporciona un lloguer social. Les companyies d'aigua ja apliquen aquesta fórmula. 

Cecilia, a casa seva, a Nou Barris, Barcelona. / CARLOS MONTAÑÉS

R. Z., de 56 anys i amb una invalidesa del 53%, ha tingut atacs d'ansietat per la por de quedar-se sense llum. Té un expedient d'exclusió residencial dels serveis socials. "Vull pagar les meves factures i que no em tallin la llum quan ells vulguin", aclareix.

Cecilia C., veïna de Nou Barris, a Barcelona, deu 1.500 euros a Gas Natural que no pot pagar encara que vulgui perquè cobra un subsidi de 420 euros i el lloguer li absorbeix la prestació. "Necessito menjar", exclama. Les xifres són eloqüents. El 15% de les llars espanyoles destinen més del 10% dels ingressos anuals a pagar subministraments. 

Temes: Igualtat Pobresa

0 Comentaris
cargando