Retorn al lloc del crim

Havia passat. Ja està. Va ser dur. Massa dur. Però hi havia temps d’aixecar-se. No d’oblidar. I Gerard Piqué, que havia hagut de suportar tota una campanya a les xarxes socials i fins i tot en alguna pancarta al Bernabéu amb l’irònic «es queda», va ser, per descomptat, el primer que va donar la cara. ¿Perquè l’hi trenquessin? Això no li importa a l’ésser superior blaugrana.

S’havia de sortir. I s’havia de ser sincer. L’única manera que et creguin. Calia dir-ho i reconèixer-ho perquè així havia passat. Ni més ni menys. «No és de les pitjors nits. Pitjor va ser la d’Espanya contra Holanda. Han sigut millors. És veritat que en els últims nou o 10 anys, des que estic al Barça, és la primera que sento que són superiors a nosaltres. Hem de capgirar això».

Va dir més. «No estem en el millor moment. No només com a equip, tampoc com a club. Hem d’estar junts i remar cap endavant. Això és llarg i acaba de començar. Hem sentit que el Madrid era superior. Hem de saber viure amb la derrota, felicitar-los i millorar».

I va entrar a l’avió de tornada a Barcelona amb la resta de l’expedició. I, ja en l’aire, algú, a la part del davant de l’avió, un vicepresident, sí, el més ingenu, amb cert mal d’estómac i una gran incomoditat (d’acord, sí, exagerada, però ho sentia així) per les dures paraules de l’amic de Mark Zuckerberg, va comentar amb els seus companys de junta que aniria a la part del darrere de l’aparell per demanar-li explicacions a Piqué. «Com a mínim per dir-li que no tocava, que no era el moment».

Sempre jugant a ‘la pocha’

No hi vagis. Deixa’ls. Ja en tenen prou. Són els primers a sentir-ho. Això acaba de començar. No té sentit. Deixem passar els dies. Ja parlarem. De veritat, no és moment. «No, no, hi aniré». Que nooooo. I hi va anar. I, quan el vice va arribar als seients privilegiats, se’ls va trobar jugant a la pocha. Li va insinuar alguna cosa al marit de Shakira, que va aixecar la mirada sobre les cartes i li va dir «d’acord, d’acord, ja parlarem» i el vice, com li havien anunciat els col·legues més avesats, va tornar als seients d’honor amb la cua entre les cames.

I no va passar res més. Ni en el vol, ni en el retorn, ni en l’espera de maletes, ni en els minuts, ni en les hores, ni en els dies posteriors a aquella dura derrota al Bernabéu i la pèrdua, dura, molt dura, de la Supercopa d’Espanya.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Han passat exactament quatre mesos. I el líder Piqué, protegit per Messi&Cia, torna al lloc del crim. Pot ser que el Barça, sí, pot ser, no guanyi demà la Lliga ¡impossible!, però sí que la pot perdre el Madrid. I ho saben. «Ens hem de recuperar anímicament per a la Lliga», va dir aquella nit Ernesto Valverde, que ha complert. «Ara comença el més difícil. I el Barça hi serà», va sentenciar Zinedine Zidane.

És futbol. Els que més en saben solen anar a la part del darrere de l’avió. Amagats o jugant a la pocha.