Sortir de la pròpia trinxera per votar
Si la tendència es consolida, el 22-D pot ser un infiern, un nou duel d'impotències entre el carrer i el BOE
35641580 60 /
Un dels efectes indesitjats de la irrupció de les xarxes socials en la circulació de la informació és el perill que corren els ciutadans de quedar tancats en les anomenades cambres de ressò, descrites entre altres per Kathleen Hall i Joseph Capella. En aquest cas, a diferència de fenòmens com el de la censura o de l’espiral del silenci, és el mateix individu el que escapça el seu accés a la informació per quedar tancat en un núvol d’interpretacions i opinions tan homogènies que poden portar-lo a viure en una realitat paral·lela. Els algoritmes de Facebook, Twitter o Instagram impulsen aquest aïllacionisme al suggerir-los que contactin amb altres usuaris (poden ser persones o robots) amb qui presenten més afinitats. No és el primer cop que passa. La novetat és que estem davant una nova forma d’autocensura que no protagonitzen els periodistes sinó el públic.
Aquest tipus de pràctiques potencien una forma de pensament fanàtic que castiga el dissident quan circula per la sitja ideològica equivocada. I premia el component populista de la política, de manera que els dirigents, en lloc de liderar, es limiten a donar la raó als que parlen més o als que criden més, una actitud curtterminista que els porta a carrerons sense sortida com en els últims mesos del Govern Puigdemont o en els primers de Tsipras.
Sabem des de Tocqueville que la lliure circulació de la informació és una condició necessària, encara que no suficient, per a la democràcia. Per això va advertir que la censura és el bastió més inexpugnable de l’antic règim. El més inexpugnable. Per això la il·lustració va ser també una condició necessària per a l’adveniment de la Revolució francesa, només els ciutadans capaços d’informar-se s’emancipen i exerceixen la seva plena sobirania.
La renúncia a entendre la realitat en la seva complexitat té conseqüències en el comportament polític dels ciutadans. Ho vam veure a finals del segle XX quan l’entreteniment va entelar la informació com va explicar de manera magistral Neil Postman. Al segle XXI, en determinades cambres de ressò, l’odi és patrimoni de Toni Albà o d’un professor de nanotecnologia de la UB. Mentre en altres, ho és d’un individu dalt un tanc de l’Exèrcit amenaçant Puigdemont o de Pérez Reverte al seu Twitter. Difícilment, qui viu en aquests mons paral·lels mourà el seu vot entre els tres blocs (ben definits per Ignacio Molina) que competeixen el 21-D.
Notícies relacionades
Si alguns teníem seriosos dubtes sobre l’efectivitat de les campanyes electorals, la irrupció de les cambres de ressò ens ha fet més escèptics. Les enquestes reflecteixen que la batalla està centrada en la competència interna en els blocs (entre ERC i Puigdemont o entre Arrimadas i el PSC) i en la possible mobilització asimètrica dels votants més o menys independentistes. Si la tendència es consolida, el 22-D pot ser un infern. Un nou duel d’impotències entre el carrer i el BOE, sense espai per a la política, sense líders capaços de sortir de la pròpia trinxera. Els votants haurien de calcular-ho abans de posar el vot a l’urna perquè en la vida real s’ha de conviure amb els que pensen diferent, sense possibilitat de bloquejar-los o d’empresonar-los.
