A veure si hi ha sort

Aquest Nadal hauria de tocar-los la grossa als presos. No sé si a la garjola poden muntar-se penyes per comprar loteria; però sigui com sigui, fins i tot demanant-li a un funcionari que aconseguís el dècim allà fora, se’ls hauria de donar aquesta oportunitat. Ja ho han dit els presos polítics al sortir, el menjar del presidi és una ignomínia. Amb el que he flipat és que, llavors, després de queixar-se personalment de tot això, cap hagi proposat dignificar les condicions dels presos. I mira que estem en plena campanya electoral. Però uns se’n van i altres allà es queden fins que rebentin, i les prioritats són les prioritats.

Es tendeix molt a sentenciar que tenim el que ens mereixem, per exemple, que cada país suporta la classe política que es mereix. Potser era així quan emanava de la societat, ara la política és un fenomen atmosfèric amb aspecte de convertir-se en accident geogràfic. L’hivern és una de les poques estacions que queden a Catalunya sense concessionari d’ITV. Com que som un país de profundes conviccions democràtiques, aquesta vegada entrarem votant a l’estació hivernal. I més que mai, en aquesta ocasió podrà dir-se que això de les eleccions, entesos, és decisiu, però que la grossa ve l’endemà. En 24 hores haurem passat d’elegir el nostre destí a que el destí elegeixi alguns d’entre nosaltres.

Les generacions damnificades per haver vist de petites a la tele de Nadal Un millón en la basura, amb López Vázquez d’escombriaire, tenim inoculat el prejudici que la grossa és de pobres (per això, i pel reportatge de tots els anys al Telediario després del sorteig amb gent fent salts a la porta d’un bar). Però a Espanya, la loteria moderna ve de l’època de Jovellanos i Gregorio Mayans, gent il·lustrada que de tant pensar se’ls va posar el cap com un bombo.

Tot el que som cap en una bafarada de Mortadel·lo: «A ver si hay suertecilla». Venim d’adorar divinitats menors, d’encomanar-nos a déus domèstics. Quan en altres llocs hi havia tundres, estepes, taigàs, extenses planes, aquí caminàvem per aquests indrets. Hi és en Kiko Veneno cantant en castellà el poema de Martí i Pol: «No pido mucho». La sort requereix un esforç, una capacitat, un risc..., massa feina per a un país cansat. Millor aspirar a la suertecilla.

El 21-D aniré a votar a veure si hi ha suertecilla. Tota jornada electoral té alguna cosa de dia de la grossa. No està gaire definida la frontera entre votar perquè guanyin els que un vol i esperar que els que surtin elegits coincideixin amb els que un ha votat, com a les tómboles. Em passa així molt sovint, és quan al tancament dels col·legis electorals organitzem el berenar amb la família per seguir el recompte. Sempre acabo dient-li a la meva dona: llàstima, o quina ràbia, aquest any tampoc ens ha tocat.

Queda el consol dels premis menors, de la colla de diputats que seran allà, i que mai saps ben bé el que votaran quan sorgeixi l’ocasió. Moltes vegades m’he proposat apostar a cavall guanyador, votar a qui té tota la pinta de vèncer en les eleccions. Una vegada ho vaig fer i em vaig equivocar. En va guanyar un altre. No hi ha manera.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’altre dia vaig veure un debat televisiu amb els principals candidats de cada partit, crec que era el primer que se celebrava aquesta campanya. No el vaig aguantar sencer perquè vull votar i l’espectacle resultava dissuasori. Fins i tot quan el sobrenatural Enrique de Vicente es posa 'on fire', hi ha més calma, més respecte mutu, més intercanvi de diàleg, més vocabulari educat, més mostra de curiositat pel que diu l’altre, més enginy en la resposta, menys frase feta, menys (¡gens!) menyspreu a l’espectador, en qualsevol debat de Cuarto milenio, que el que es presenta avui sota el nom de debat polític.

No m’he fet de la secta d’Íker Jiménez per convicció sinó per refugi. Perquè allà dins un se sent millor en la condició d’ésser humà. Tenen més els anomenats presos polítics de polític, que els anomenats debats electorals de debat. L’obscurantisme és això, quan no se sent. Són les paraules les que ens permeten veure la realitat. Alberti ens ho va recordar fa dècades en un poema: «Las palabras entonces no sirven», i el va titular Nocturno. Es veu també a The Conversation, la pel·li de Coppola. La conversa està proscrita. El poder va acabar d’estigmatitzar-la a força d’escoltes il·legals i gravacions, i ens va mostrar que no val la pena parlar. El que ens va fer cultes i elegants s’ha volatilitzat.