Anar al contingut

Anàlisi

L'ha guanyat l'estètica

Astrid Barrio

L'independentisme no ha portat a terme cap acció que permetés pensar que la nova república anava de debò

Poques hores després de la resolució per mitjà de la qual el Parlament declarava la república catalana i instava el Govern de la Generalitat a desplegar la llei de transitorietat, el Senat donava llum verda al paquet de mesures proposat pel Govern en aplicació de l’article 155 de la Constitució i el Consell de Ministres les posava en marxa. Divendres, prop de mitjanit, el president Puigdemont i tots els seus consellers, juntament amb alguns alts càrrecs i tots els de lliure designació, eren cessats de les seves funcions i rellevats pel Govern d’Espanya. D’acord amb la legalitat espanyola, la república catalana tot just va tenir unes hores de vida, durant les quals, més enllà de les celebracions dels seus partidaris, més propis d’una festa major que no pas del naixement d’un nou Estat, no es va portar a terme cap acció que permetés pensar que la nova república anava de debò. Ni el més mínim gest per prendre el control del territori ni per aconseguir reconeixement internacional o per fer efectiu el desplegament efectiu de la llei de transitorietat. El DOGC, com acostuma a ser habitual, se n’ha anat de cap de setmana com si res no hagués passat. 

El missatge de Puigdemont

En canvi, el Govern d’Espanya ha estat treballant a preu fet i el BOE gairebé no ha donat abast. Divendres, abans de mitjanit ja s’havia publicat l’acord del Consell de Ministres amb les mesures a l’empara de l’article 155 i dissabte a primera hora el major Trapero ja havia sigut destituït. La resposta del ja expresident Puigdemont arribava al migdia en forma d’una declaració gravada de la qual es podia deduir que no acatava les mesures derivades de l’aplicació del 155, és a dir, el seu cessament i el del seu Govern, i en què cridava la població catalana, qualificada d’«oposició democràtica», a mobilitzar-se cívicament i pacíficament per oposar-se a la seva aplicació i rebutjava rotundament l’ús de la força. Sens dubte, un noble intent per mirar de no dilapidar l’enorme capital que al llarg de l’últim lustre ha acumulat l’independentisme com a moviment cívic i pacífic.

Viure ràpid, morir jove

Aquest moviment, que s’ha caracteritzat no només per la seva elevada capacitat de mobilització sinó també per la notable creativitat i sentit de l’estètica en múltiples manifestacions i 'performances' diverses, és una tendència a la qual els seus líders també han acabat sucumbint. Dijous aquesta tendència va arribar a la seva màxima expressió quan Puigdemont va decidir no convocar eleccions i va optar per satisfer aquells que li reclamaven un últim i –des de la seva perspectiva– també el més bonic dels gestos, que era elevar la suspensió de la declaració d’independència, una responsabilitat que va acabar traslladant al Parlament. Sense cap possibilitat d’èxit després d’haver traspassat el llindar de la legalitat i ignorant tots els riscos, no hi ha dubte que l’independentisme, molt particularment Puigdemont, ha viscut ràpid, ha mort jove i encara que no hagi aconseguit fer un bonic cadàver sí que l’ha guanyat l’estètica.

0 Comentaris
cargando