¿Un fossat insalvable?

Desolació. No tinc una forma millor per descriure el meu ànim les últimes setmanes i, en particular, després del que va passar diumenge passat. Des de l’'electroxoc' provocat per la sentència del Tribunal Constitucional, en aquell ja llunyà estiu del 2010, estava clar que el conflicte no era de competències. Era de sobiranies. Per això, sempre em va semblar que la solució passava perquè Madrid acceptés el dret a decidir, una proposta que ha compartit més del 70% de la població votant els partits que la proposaven. Però, en relació amb aquest crític aspecte, no s’ha avançat gens. 

La veritat és que no ve de gust afegir-hi més reflexió. Els arguments s’han utilitzat una vegada i una altra. I, de tant fer-los servir, estan molt desgastats. Però pel que s’ha vist, i pel que endevino per a les pròximes setmanes, voldria destacar dos aspectes rellevants. El primer, el retorn de fantasmes familiars que crèiem enterrats per sempre; el segon, les condicions d’un pacte acceptable.

Primer, els fantasmes. Què volen que els digui, provoca una profunda tristesa la visió de les forces de seguretat actuant diumenge passat i algunes de les respostes de dilluns i dimarts, tant a Catalunya com també a Madrid, sense oblidar el festiu comiat d’algunes unitats policials que va tenir lloc a Andalusia. Una tristesa tenyida de melancolia per un futur d’entesa que, llastimosament, sembla que se’ns escapa. I que no mitiguen les cíviques manifestacions de dimarts: la inapropiada resposta del Rei l’accentua. Hem entrat en una nova fase del conflicte en què s’acumulen llunyans records que emergeixen del pou de la memòria. Mai hauria imaginat que els recuperaria. 

Però intentem equilibrar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat. I anem a les condicions d’un possible acord que podria pacificar la situació. Aquest hauria de partir dels estralls que ha provocat el temps, que no ha passat en va, i començar amb un conjunt de mesures relatives a l’economia, la base material sobre la qual s’ha reforçat i ampliat el moviment actual. És a dir, pacte fiscal, més inversió de l’Estat, reducció de transferències fiscals en línia amb la proposta de l’Estatut (per igualar els recursos per a necessitats bàsiques en educació de les comunitats autònomes receptores), ordinalitat (mateixa posició de Catalunya en renda per habitant abans i després d’impostos) i transferències de ports, aeroports, formació professional i altres aspectes. I blindatge de les relatives a la llengua i altres competències, el manteniment de les quals està en qüestió ara mateix. 

Però, fos quin fos el resultat d’un possible consens, la bilateralitat que suggeria l’Estatut del 2006 s’hauria d’ampliar fins a la cosobirania. Perquè si en algun moment d’aquests últims vuit anys era possible una consulta no vinculant, ara, simplement, el seu temps ha passat. I avui només reconeixent Catalunya com a subjecte polític, i després d’un referèndum pactat on es poguessin discutir costos i beneficis de la independència i altres opcions, les aigües tornarien al seu camí. Això es reforça amb el constant incompliment d’acords amb el govern central: només des de la cosobirania es poden arbitrar mecanismes (per exemple, un tribunal constitucional de nou encuny) que obliguin a complir el que s’ha decidit.

És cert que, al plantejar la independència de forma unilateral, el moviment independentista ha confós desitjos amb realitats i que, pel que fa a aquest aspecte, no té la majoria. Però, juntament amb les propostes d’independència, i amb un suport social molt més ampli, hi ha la necessitat d’establir una relació d’igualtat amb Espanya, una realitat que Madrid tampoc reconeix. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Acceptar la coexistència de dues sobiranies és, doncs, la condició necessària per a l’estabilitat en el llarg termini; la suficient, una proposta de l’Estat que satisfaci les demandes catalanes tant de temps expressades. Però, ara mateix, no hi ha govern que pugui concedir el que exigeix una àmplia majoria de catalans. Hauria de canviar molt la societat espanyola i això, en el curt termini, simplement no és possible. 

Si la solució és tan complexa i les apostes tan altes, això condueix inevitablement a una crispació més gran. És cert que, segons quina sigui la resposta de Madrid a la DUI, el conflicte es pugui amagar transitòriament. Però el profund fossat creat, i la seva creixent amplitud, fan molt difícil una solució duradora. Amb una UE incapaç d’imposar cap solució, ens espera el pitjor dels escenaris possibles: sense resolució del conflicte i amb deteriorament de la convivència. ¡País!