Els manuscrits

Fa uns dies, un vell i estimat amic de l’adolescència em va donar la fantàstica notícia que estava a punt de publicar una recopilació de les cròniques polítiques i socials que havia escrit des dels Estats Units durant els anys que va passar allà com a corresponsal. 

El meu amic és periodista –un dels bons– i va vestit de periodista a l’antiga, amb americanes de pana a l’hivern i amb el bolígraf i la llibreteta traient el nas sempre per una de les butxaques. Les americanes de pana són peces humils i encantadores, formals i alahora comfortables (com haurien de ser les persones) i, encara que potser es tracta d’una simplificació, no he conegut mai un mal tio que portés americanes de pana. Li vaig demanar al meu amic que m’enviés les galerades del llibre així que estiguessin fetes i em vaig sentir feliç que accedís a fer-ho. 

A les persones que ens movem en l’àmbit editorial, i encara que no tinguem cap poder de decisió sobre el que es publica (l’únic que decideix en una editorial és l’editor), ens demanen constantment que ens llegim manuscrits i sovint hi accedim, potser per un excés de zel i de bona voluntat. 

Però en realitat llegir un original és un acte enormement íntim. Demanar-li a algú que es llegeixi el teu llibre és gairebé com demanar-li que faci l’amor amb tu. I, no obstant, passa constantment. Si el que has posat en un manuscrit són les teves vísceres, el més fi i subtil que poden produir la teva ment i la teva ànima, el més fascinant, incòmode i verdader, ¿com pots demanar-li tan alegrement a un desconegut que el llegeixi i que n’opini? 

Llibres i petons

Dir-li a algú «llegeix-me» és molt semblant a dir-li «estima’m» i no es pot fer a la lleugera. Cap de les coses importants de la vida s’haurien de fer a la lleugera. Només fem a la lleugera, sense considerar les conseqüències, el que en realitat ens importa un rave.  Mai li he demanat a ningú que em llegís, com tampoc li he demanat mai a ningú que em besés.

I m’agrada escollir els llibres que he de llegir. Crec que el primer pas –el primer gest, aquest diminut i imperceptible moviment cap a alguna cosa– és important. Ho és en l’amor, però també en l’escriptura i en la lectura, fins i tot quan encara només és una intuïció, un acte de fe, una lleu inclinació. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

M’encanta que editors i col·legues m’enviïn llibres, però més m’estimo escollir-los i comprar-los jo, fer sola aquest primer pas. Potser l’escena més important de Peter Pan és el moment en què Wendy fa un pas al buit i agafa la mà de Peter, confiant que volarà. Potser triar un llibre és una mica això, decidir donar-li la mà a algú, confiar que no et deixarà caure i que volaràs.

Demana’m el que vulguis, menys que et llegeixi.