La consumació d'un fracàs

Amb la solemne firma del decret de convocatòria del referèndum d’autodeterminació de l’1-O després de l’aprovació de la llei de la consulta al Parlament, les institucions d’autogovern de Catalunya van formalitzar ahir el xoc amb les de l’Estat. Al firmar el decret, Carles Puigdemont i el seu Govern han convocat els catalans a una consulta d’autodeterminació que és il·legal segons l’ordenament constitucional que en el seu moment una majoria de catalans va aprovar en referèndum. La consulta està suposadament emparada per una llei aprovada després de violentar les normes del Parlament en un procés mancat d’elementals garanties democràtiques i en el qual es va excloure la meitat de l’hemicicle. Es consuma així el fracàs de la política i s’obre un panorama desconegut no solament en el camí que ha de portar a l’1-O, sinó, sobretot, a partir del 2 d’octubre.

La meitat dels catalans, deixats de banda  

La solemne firma per part de Puigdemont va arribar després d’una llarga i vergonyant jornada al Parlament en la qual la majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP va forçar fins a l’inimaginable les normes de la Cambra per tramitar i aprovar la llei del referèndum. Les maniobres que va practicar l’oposició –armada amb arguments tècnics– no li van servir per frenar la votació perquè la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, es va alinear sense complexos amb el bloc parlamentari independentista. Sota la seva presidència, una exigua majoria parlamentària va ignorar la meitat de l’hemicicle, cosa que equival a deixar de banda la meitat dels catalans. La imatge final de la votació, amb els escons de C’s, PSC i PP buits mentre els diputats independentistes entonaven 'Els segadors', simbolitza la fractura que ahir es va viure a l’hemicicle. A l’independentisme li agrada parlar de dates històriques, i el procés n’està ple; per a la història queda com ahir es va menysprear el debat polític, es va maltractar l’oposició, es va ignorar el Consell de Garanties Estatutàries i es va fer cas omís dels lletrats del Parlament en nom de la democràcia.

La resposta de l’Estat va ser la previsible. Mariano Rajoy va ordenar a l’Advocacia de l’Estat que interposi un incident d’execució de sentència davant el Tribunal Constitucional (TC) perquè paralitzi les decisions del Parlament, i que dilucidi si hi ha responsabilitats penals de Forcadell i els membres de les Mesa del Parlament que van autoritzar la tramitació exprés de la llei del referèndum. És l’habitual recurs a la justícia, l’eina que ha utilitzat el Govern de Mariano Rajoy al llarg dels últims anys i que s’ha demostrat tan estèril per solucionar el conflicte polític a Catalunya com les escapades cap endavant de l’independentisme i la deriva il·legal que ahir es va plasmar al Parlament i que després va rubricar Puigdemont amb el decret de convocatòria. Avui està previst que Rajoy i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, es reuneixin a la Moncloa per simbolitzar fermesa davant les accions legals que s’emprendran a partir d’ara i enviar un missatge d’unitat.

La Generalitat s'ha declarat en rebel·lia 

No hi ha lloc per a enganys: el que es va rubricar ahir va ser en realitat un fenomenal fracàs col·lectiu, un desastre polític del qual hi ha molts responsables (no només la deriva del sobiranisme) i una crisi institucional a Espanya sense precedents des de la reinstauració de la democràcia. El que ahir es va firmar és la ruptura de l’ordre constitucional, la transgressió del Parlament, la conversió de la Generalitat en una institució que ja no representa tots els catalans sinó tan sols un projecte polític que, si bé és legítim, s’ha embarcat en una aventura irresponsable i il·legal a la qual han arrossegat unes institucions que són, i haurien de continuar sent, de tots. La Generalitat s’ha declarat en rebel·lia 

No és aventurat predir que l’espiral d’acció independentista i reacció legal de l’Estat que ens ha portat fins aquí no farà més que accelerar-se a partir d’ara.  Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frontisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han  portat Catalunya.