De sobte, l'últim estiu

  

Gore Vidal va escriure un magnífic guió a partir d’una obra de Tennessee Williams per a una pel·lícula rodada al Baix Empordà, De sobte, l’últim estiu. L’argument: un aparent deliri pot ocultar un relat coherent de la realitat, i a vegades és difícil discernir qui viu en un món imaginari. Al cine, tot s’aclareix. Al món real, se suposa que també, encara que pugui trigar una mica més del previst o convenient. 

 ¿Aquest serà l’últim estiu del procés o estem vivint les nostres últimes setmanes com a espanyols? Podria passar que no passés res, que uns trobessin la manera elegant d’allargar el processisme uns quants estius més i els altres aconseguissin arribar a l’hivern sense haver ofert una sola idea intel·ligent per salvar el conflicte. No sembla aquesta la hipòtesi més estesa. La determinació exhibida per Puigdemont i JxSí de portar Rajoy a l’abisme de l’excés judicial convida a pensar que passarà alguna cosa, com a mínim, prou rellevant per forçar un canvi d’etapa. 

Canvi d'estratègia

El joc del fet a amagar amb l’Estat de dret és molt improbable que doni com a resultat la república catalana; ni tan sols la celebració d’un referèndum més o menys presentable, més o menys tolerat, podria accelerar la proclamació del nou Estat. Però aquest no serà el final de l’aspiració, només suposarà el despertar del somni de la independència exprésindependència exprés. La lògica desenvolupada per l’independentisme abocarà a modificar la seva estratègia a partir dels esdeveniments que ens esperen en les pròximes setmanes, una vegada es comprovi la inexistència de les circumstàncies socials, polítiques i jurídiques apropiades per afrontar la disjuntiva definitiva «independència sí o independència no».

   

Fúria democràtica

Notícies relacionades

El PP descarta aplicar l'article 155 contra l'1-O

El Parlament declararà la independència de Catalunya en 48 hores si guanya el 'sí' l'1-O

Les astúcies fins a arribar a la tramitació de la llei del referèndum han creat un gran sac d’indignació popular per la suposada baixa qualitat democràtica d’Espanya, en el qual han entrat també les topades entre administracions i tots els errors del Govern central en la gestió del dia a dia, des del setge judicial per l’art de Sixena fins a l’ofensa crònica de Rodalies o el caos internacional de l’aeroport. 

L’Estat incompetent s’està descobrint com un soci més efectiu per al sobiranisme que l’Estat opressor. Per desenvolupar els beneficis d’aquesta línia s’haurà de picar més pedra, fins a aconseguir que la indignació social es tradueixi en pólvora política decisiva. Adeu, astúcia; hola fúria democràtica.