...i Simeone va ordenar parar

Sempre s'ha dit, amb raó, que Pep Guardiola i el millor Barça possible, el següent pas al 'dream team', el Barça de l'excel·lència, l'increïble Barça, li han fet molt de mal al futbol. Molt. I no (o no només) perquè molts entrenadors s'han cregut el 'mag de Santpedor' i han pretès fer jugar el seu equip amb les maneres que tenia el gran Barça, sinó perquè fins i tot s'han cregut que tenien Messi&Cia a les seves files.

AIXÍ ES VA ESPANTAR EL PSG

És evident que, passats uns anys i alguns projectes frustrats blaugranes, el Barça ha tornat a fer mal al futbol, al fer creure a tothom (incloent-hi ¿recorden? la mateixa gent blaugrana quan van rebre la Juventus) que les remuntades històriques queien de l'arbre com la fruita madura. Va passar, sí, per obra i gràcia del Barça la nit dels fets del París Saint-Germain, però no hauria estat malament que tothom hagués recordat com de poruc que va estar l'equip d'Unai Emery aquella nit i, sobretot, com va posar molt (massa) de part seva perquè sorgís el 6-1.

La veritat, el que és autènticament cert d'ahir a la nit al Vicente Calderon (¡olé per l'afició!), és que el futbol és l'esport més bèstia del món i els entrenadors són, segur, els únics que poden espatllar-lo, ¡els únics! Perquè també ahir a la nit, sí, hi hauria pogut haver miracle a tocar del Manzanares, però ningú sap per què, o sí, perquè es va espantar al veure la gesta tan a prop i tan aviat, però el Cholo Simeone va ordenar parar al seu exèrcit quan més a prop (i tant era ¡caram! que fos aviat, ja tindrien temps de perdre-la o ampliar-la) tenia la gesta, l'heroïcitat.

EL TSUNAMI PERFECTE

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els primers 16 minuts de l'Atlètic van ser prodigiosos, grandiosos, increïbles, inimaginables (o sí, havien de ser aquells i sortir així) i el Reial Madrid vivia espantat, cosa que no havia passat mai. Però amb el 2-0 abans d'arribar al 20, el Cholo va obrir els braços i va aturar la massa matalassera. Va ser com si Moisès obrís els braços i separés les aigües del mar Roig perquè el travessessin els seus. El Cholo va ordenar parar, el Reial Madrid va recuperar l'alè i fins i tot la pilota. Isco, a qui tothom vol menys Zinedine Zidane, va agafar el control i el conjunt blanc, que sumava 60 partits marcant, almenys, com a mínim, sempre, sempre, un gol, va caminar sobre les aigües i, fins i tot, sobre la línia de banda (com va fer magistralment Benzema, a qui estimen tan poc com a Isco) i el barbut d'Arroyo de la Miel va marcar el 2-1.

I no hi va haver res més. Les aigües van continuar el seu curs. I el poble blanc-i-vermell, dic, va seguir confiant en el seu Moisès. I això que el tsunami que li estava caient al damunt al Reial Madrid en aquella arrencada era la tempesta perfecta, la que va espantar Emery, la que va derrotar el PSG, la que hauria pogut portar l'Atlètic a Cardiff. Però no, Simeone es va espantar com Emery, va obrir els braços, va separar les aigües, es va postar els dos índexs a les temples i ja no hi va haver res més. Ni menys.