No era això, Lluís, no era això

Lluís Llach és un dels diputats de Junts pel Sí més reclamats per les entitats sobiranistes per predicar pel territori. A la tropa independentista l’embadaleix el cantautor jubilat pel seu to pausat, el seu bon humor i la fermesa amb què fustiga el discrepant. Sol menysprear la línia editorial de diaris com EL PERIÓDICO qualificant-la de «verinosa», només perquè no combrega amb el seu mateix credo. Res a objectar: qui en l’exercici de la llibertat d’expressió fiscalitza i fins i tot critica el poder establert s’exposa, al seu torn, a ser criticat per aquest. Això, malgrat que la censura de la premsa recordi massa els temps de L’estaca.

Però la intimidació dels funcionaris per part d’un càrrec públic destrueix les fronteres de la llibertat d’expressió per endinsar-se en el terreny de la coacció més grollera. Perquè, convé subratllar-ho, Llach no protagonitza les seves patriòtiques conferències com a mite de la música catalana que és, sinó com a membre de la majoria parlamentària de Junts pel Sí, suport del Govern juntament amb la CUP i facultada, per tant, per fer efectives les seves amenaces als empleats públics.

Notícies relacionades

Els funcionaris, en el punt de mira del procés

L'ANC reconeix el desànim independentista i critica Junts pel Sí

«En el moment en què tinguem la llei de transitorietat jurídica aquesta obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors molt contraris (...) Existeix la possibilitat que nosaltres aconseguim la independència, i per tant la gent s’haurà de pensar molt seriosament quina actitud té davant una legislació catalana que, si arribem a la independència, li demanarà responsabilitats». Així va parlar Zaratustra.

Reprimir el dissident

Certament, cal agrair-li a Llach que detalli als seus fidels la informació sobre la desconnexió exprés que JxSí furta al Parlament i al conjunt de la ciutadania. Però també preguntar-se què dimoni de «país normal» seria aquesta República catalana que abans de constituir-se ja amenaça amb reprimir el dissident, sigui funcionari o ciutadà corrent. No era això, companys, no era això...