Més enllà de Bob Dylan

Avui volia seguir parlant del Nobel per a Bob Dylan. Volia comentar amb quina febre la comunitat literària s'ha posat a debatre si és pertinent o no que un lletrista de primer ordre, autor d'himnes generacionals i grans cançons, també s'emporti el premi més important de literatura. Feia anys que la decisió de l'acadèmia sueca no aixecava tanta polèmica, i en part passa perquè gent que potser no llegeix gaire però escolta música per fi pot compartir l'alegria del Nobel.

Notícies relacionades

Bob Dylan, guanyador del premi Nobel de literatura 2016

Bob Dylan, un nobel de literatura que serà difícil de poder llegir (en paper)

M'hauria agradat parlar de literatura. Discutir si és injust que guanyi Bob Dylan i no Philip Roth, o Alan Bennett, o Janet Malcolm (i cito només autors anglosaxons). Però llavors això ens portaria a parlar de la naturalesa del premi, tan exclusiu i amb tanta projecció mediàtica que sempre, sempre, serà injust, i després citaríem alguns autors que no el van guanyar i se'l mereixien, de Rodoreda a Bernhard, d'Auden a Borges, cosa que ens situaria en el centre de la qüestió: ¿qui són aquells senyors d'Estocolm que donen el premi? ¿Ho llegeixen tot? Se sap, per exemple, que cada any trien cinc finalistes, i que per merèixer el premi has d'haver-ho sigut almenys dues vegades...

En aquest punt, però, m'adono que el conflicte serà sempre inherent al premi. Donar-hi voltes és perdre espai per parlar de literatura i potser més val estalviar tinta per dedicar-la a les lectures recents. Penso en 'Solos en Londres', de Sam Selvon (Automática editorial), un autor de Trinitat i Tobago que el 1956 va descriure en aquesta excel·lent novel·la el xoc social i cultural dels caribenys que emigraven a Londres per treballar. Ell no va guanyar el Nobel, però segurament va ser una baula perquè anys després el rebés un altre narrador caribeny, V. S. Naipaul. O com 'Metáfora y memoria' (Mardulce), el llibre d'assajos de Cynthia Ozick, provocatius i brillants, i que demostren que a més de ser una novel·lista extraordinària, candidata per dret al Nobel, Ozick té una mirada única sobre el seu art. Un bon exemple és l'assaig 'Blues de la alta cultura', on escriu: "Els lectors no són el mateix que els espectadors".