Anar al contingut

Els DISSABTES, CIÈNCIA

Les sorpreses del tractament del càncer

Salvador Macip

La medicina bàsica i la clínica poden treballar juntes perquè els afectats guanyin temps

Pels volts de Setmana Santa de l'any passat, en un dels hospitals de la ciutat on treballo va ingressar un pacient amb un tipus de leucèmia poc habitual. No era la primera vegada que els metges el veien: al llarg dels últims anys, l'havien tractat en diverses ocasions. En totes, la quimioteràpia havia funcionat i l'home havia pogut tornar a casa sense rastre de cèl·lules malignes a la sang. Aquest cop, però, els fàrmacs clàssics no aconseguien controlar el rebrot i la seva salut empitjorava ràpidament. Com que no li quedaven opcions, el pronòstic era dolent. Un hematòleg amb qui col·laboro em va proposar que l'ajudés a buscar una solució. Feia poc que s'havia descobert que aquesta mena de leucèmia té una alteració en un gen que, curiosament, també es veu en el melanoma, un càncer de la pell. Això havia permès provar en un parell de malalts un tractament més «dirigit», que semblava que havia funcionat. L'hematòleg confiava que aquest principi també es pogués aplicar al seu pacient.

DIT I FET. Vam treure-li sang i la vam analitzar. Efectivament, hi apareixia el canvi genètic esperat. Ràpidament, vam demanar permís a les autoritats i vam començar a donar-li aquelles pastilles que, per ara, només han estat aprovades per tractar melanomes. Les cèl·lules canceroses van començar a desaparèixer i, poc després, el pacient s'havia recuperat, sorprenent si considerem el seu estat només uns dies abans. Per algú que treballa al laboratori, va ser molt especial veure com els resultats de la nostra recerca es podien traslladar immediatament a l'hospital. La setmana passada vam publicar al New England Journal of Medicine un article que n'explicava els detalls i presentava anàlisis noves de la resposta de les cèl·lules malignes al fàrmac. Va tenir un cert ressò als mitjans anglesos per ser un dels primers d'aquesta mena fet a la nostra àrea.

Això és un exemple del que anomenem tractaments personalitzats, el futur (gairebé el present) de la medicina: estudiar genèticament un pacient per poder triar els compostos que tenen més possibilitats de ser-li útils i amb menys efectes secundaris. En el cas que ens ocupa, vam tenir sort perquè ja n'existia un d'específic al mercat que s'usava per una cosa diferent, però això no acostuma a passar. Perquè aquestes noves teràpies realment funcionin, cal construir una biblioteca de compostos al més àmplia possible, on puguem buscar la combinació adient per a cada individu i cada situació.

Hi ha més obstacles. Una de les troballes del nostre estudi és que el fàrmac no ha actuat de la manera que se suposava. Ha funcionat, sí, però no a través del mecanisme esperat. Gràcies a aquest pacient, doncs, hem descobert que el compost fa coses desconegudes. És una mica frustrant que, malgrat tots els estudis previs, que se'n fan molts, encara no siguem capaços de predir del tot què passarà quan donem una pastilla a una persona. El cos humà funciona com una màquina perfectament conjuntada que no podem reproduir al laboratori, per això sovint hi ha sorpreses. En aquest cas era bona, però no sempre és així. Fa poc que s'ha publicat que un tractament efectiu per aturar el glioma, un càncer del cervell, pot ell mateix induir mutacions que en alguns casos portaran a una recaiguda. És un altre exemple d'una substància a la qual se li descobreix un efecte inesperat quan es comença a administrar. De fet, les recaigudes, per un motiu o un altre, són el taló d'Aquil·les de molts fàrmacs de la nova generació.

ÉS OBVI QUE ens cal continuar investigant. Tot i que globalment la supervivència al càncer no para d'augmentar, encara no entenem del tot l'efecte dels medicaments, especialment a llarg termini. És important descobrir com apareixen les temibles resistències i quines alternatives tenim. L'exemple que us he explicat avui demostra que la medicina bàsica (la de laboratori) i la clínica poden treballar conjuntament per aconseguir retallar considerablement el temps que passa entre un descobriment i el moment que els malalts se'n beneficien, que fins fa poc era de dècades. De la mateixa manera que nosaltres podem ajudar els pacients, ells ens proporcionen el material necessari per poder trobar aquestes respostes que ens preocupen. Al final, tots hi sortim guanyant.

El tractament del càncer ha avançat moltíssim en els darrers vint anys i té uns efectes positius innegables, però la feina no està ni de bon tros acabada. Ens cal més temps, també necessitem diners i, sobretot, paciència, que és el que més costa demanar als qui necessiten solucions immediates. Però és indubtable que acabarem trobant la manera de controlar permanentment tots els càncers. I ho veurem en un futur proper.

0 Comentaris
cargando