Bruno Oro, sense màscara

Ja fa gairebé dos anys que es va desenganxar del seu personatge d’Artur Mas a Polònia i Bruno Oro sospira per combinar la interpretació amb la seva vocació musical, que reforça ara amb un disc, el cinquè, Mr. Dream, on fon el seu fons natural de swing i blues amb ritmes de funk. Un treball que presenta aquesta nit a Barts (a les 21.00 hores) en un recital amb sistema de taquilla inversa: els assistents podran pagar la quantitat que estimin oportú a la sortida.

¿I qui és aquest Mr. Dream? Doncs «l’home que somia per nosaltres, de qui a vegades ens hem d’apartar per assumir un procés de maduració», indica l’actor, cantant i compositor barceloní, que apel·la així «al somiador que tothom té dins». Però, ¿no és precisament Bruno Oro l’exemple d’algú que ha fet realitat les seves il·lusions? Fa la impressió que ha fet el que li ha vingut de gust. «És cert, i en aquest disc em sento amb menys vergonya o pudor que abans. Tenia una màscara i ara me l’he tret, creixent i disposant de més eines musicals», explica aquest català amb arrels al sud d’Itàlia evocades al seu primer disc, Napoli (2008).

Fill de Kool & The Gang

Ara, a Mr. Dream, que inclou un duet amb Sara Pi, aflora un substrat de funk i soul, unes cadències i ambients que semblen mirar cap enrere. «He de dir que escolto més música d’abans que d’ara i que soc una mica nostàlgic dels 70», confessa Bruno Oro, de 39 anys. Escoltant cançons com Imagination és fàcil pensar en propostes de música de ball canòniques com Kool & The Gang o Earth, Wind & Fire. «Grups que quan venen a Barcelona segueixen omplint locals», apunta. «O Elton John, els primers discos del qual tenien cançons molt rhythm’n’blues», afegeix. Al mateix temps llisquen ritmes swing, «que són la base del funk i del rap, tot ve d’allà».

Autor de totes les composicions del disc, compon amb el piano, instrument que va aprendre de la mà de Maurici Villavecchia i a qui dedica una «cançó d’amor», Bluthney. En una altra, Barna, apunta cap als canvis experimentats per la capital catalana. «Volia escriure sobre la transformació de Barcelona cap al turisme globalitzat, amb una mica de nostàlgia i tristesa, però m’ha quedat una mica més eufòrica del que m’havia imaginat», revela. En línia amb els ritmes «alegres i ballables» que dominen el disc, que l’han portat a retirar les butaques de Barts. «Perquè balli tothom».

Reptes vocals

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

Popularitzat a través de la televisió, ¿ha sentit que no es prenia seriosament la seva vocació musical? «Sí, però això ha deixat de preocupar-me. Faig música per divertir-me i perquè em surt de dins, fins i tot sent deficitari», assegura. Després del repte que va suposar el seu anterior disc, Sinatra 100 Anys, que va gravar amb la Vicens Martín Dream Big Band, la seva modulació vocal és més elaborada i cobreix un espectre més ampli. «En aquest disc vaig aprendre a cantar una altra vegada», subratlla.

Però en aquests dies políticament intensos «es respira tensió i desconcentració, els teatres estan mig buits i s’han cancel·lat concerts», cosa que l’ha portat a prendre una decisió dràstica: «Com que hem venut molt poques entrades, farem taquilla inversa», anuncia sense tallar-se. Així, qui prèviament hagi enviat un e-mail, podrà «pagar a la sortida el que cregui que val l’espectacle», i a qui ja hagi comprat l’entrada se li oferirà el seu import o bé un exemplar del disc. El propòsit és molt precís: «Veniu i coneixeu la proposta».