Dones a un pas d'una explosió de violència

El 1971, Don Siegel va adaptar The painted devil, una novel·la de Thomas P. Cullinan inscrita dins del gòtic sudista que va constituir, a més, la tercera col·laboració amb Clint Eastwood abans que tots dos s’embarquessin a Harry el Brut, en la qual l’actor acabaria de perfilar la seva imatge de misogin recalcitrant.

El seductor és encara avui una de les pel·lícules nord-americanes més importants de la seva època. Va tenir la virtut de reescriure la història americana explicant la guerra de secessió des d’una perspectiva radicalment diferent, a través d’una sèrie de dones que, malgrat estar tancades i aïllades en un col·legi, es trobaven igualment a mercè de la violència de l’entorn bèl·lic. A més a més, a Siegel li interessava investigar al voltant de la crisi de la masculinitat, sobre com les estructures de poder entre homes i dones podien fer un gir inesperat, sobre la por del mascle de perdre la seva supremacia en una societat en què la dona començava el seu imparable camí d’alliberament, i l’inevitable ensorrament dels lligams patriarcals.

Totes aquestes qüestions es trobaven presents en aquella pel·lícula. Però malgrat la modernitat de la proposta i les dosis d’ambigüitat amb les quals estava definit el personatge de Clint Eastwood –el soldat ianqui John McBee McBurney–, El seductor no tenia un caràcter estrictament feminista. En el fons, hi subjeia el terror envers la figura femenina com a símbol d’un nou ordre venjatiu i traïdor.

Intencions molt diferents

Les intencions de Sofia Coppola a l’hora d’adaptar la novel·la de Cullinan i de realitzar un remake d’El seductor són totalment diferents. En realitat es tracta d’una simple qüestió de mirada, de posada en escena, de personalitat i sensibilitat fílmica el que separa les dues cintes. I no tan sols perquè Siegel sigui rude i Coppola exquisida en les formes, sinó perquè La seducción demostra que el missatge pot canviar del tot amb un sol moviment de càmera.

Ara, Coppola trasllada aquella mateixa història al seu propi univers, que es revela pròxim al que va descriure en la seva opera prima, Las vírgenes suicidas, amb aquell grup de noies condemnades a reprimir els seus instints en un ambient hostil i a consumir la seva joventut tancades i asfixiades entre les parets d’una casa de la qual no poden escapar, ja sigui per culpa de la intolerància moral i religiosa dels seus progenitors en aquell primer títol o per protecció i aïllament davant de la guerra a La seducción.

En aquella casa s’hi troben recloses una sèrie de joves de diferents edats, entre elles la impetuosa Alicia (Elle Fanning), sota la batuta de Miss Martha (Nicole Kidman) i la supervisió de la professora Edwina (Kirsten Dunst). El seu petit microcosmos femení es desintegrarà arran de l’arribada de l’element masculí pertorbador, representat sota la figura d’un soldat enemic ferit (Colin Farrell) a qui cuidaran i que exercirà sobre elles una atracció eròtica indissimulada que trencarà l’statu quo predeterminat.

Presa de consciència

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La directora descarta algunes implicacions socials presents en l’original, com la inclusió de la criada de color, per centrar-se en la dona i en les seves necessitats dins d’aquell panorama ple de misèria moral i violència física. Així, descriu de quina manera les estructures de poder s’aniran modificant de mica en mica fins a revelar que en el fons ens trobem davant un relat de supervivència femenina que s’erigeix com a metàfora de la presa de consciència de la dona de no estar supeditada sota la influència masculina a través de la venjança.

La directora abandona el barroquisme escènic i la posició postmoderna de les seves obres precedents per endinsar-nos en un espai de caràcter ritual a través del rigor formal i fins i tot un cert grau d’ascetisme. Les seves imatges conserven una part de la seva essència etèria, però són molt més precises i sibil·lines, sobretot a través de les mirades de les seves protagonistes, potser perquè en el fons ens trobem davant la seva pel·lícula més fosca, en què s’abandona qualsevol tipus de frivolitat per instal·lar-nos en les pulsions més atàviques que s’estableixen entre desig, poder i mort, teixint una calma tensa per acabar construint un clímax de catarsi tan hermètica com corprenedora.