Cine en primera persona del femení singular

Les estrenes dels seus primers llargs coincideixen en el temps. Júlia Ist, d’Elena Martín, va arribar a les sales divendres. Estiu 1993, el debut de Carla Simón, premiat a Berlín i Màlaga, s’estrenarà el dia 30. Són catalanes, joves (Martín va néixer el 1992, i Simón, el 1986), han estudiat Comunicació Audiovisual (Simón va prolongar els seus estudis de cine a Califòrnia i Londres) i, a través del cine autobiogràfic, estableixen un fluid diàleg entre l’accent de la ficció i el pòsit documental.

Martín defineix així les seves intencions: «Volia explicar i compartir una experiència que era molt recent i molt reveladora per a les quatre persones que vam escriure la pel·lícula. Vaig tornar de Berlín i vaig estar un any fent les assignatures que tenia pendents, però ja havíem decidit fer el film quan estàvem a l’Erasmus». No hi ha indicis de complaença en Júlia Ist: «Volíem fer una mirada crítica cap a nosaltres mateixos i l’experiència que vam viure allà. No es tractava de fer un diari personal, ja que era un fet recent i vam agafar una certa distància. L’arc emocional és veritat però els fets són ficció».

Escriure del que se sap

L’experiència que Simón ha bolcat a Estiu 1993 afecta la seva infància, un moment tan dolorós com revelador, quan, després de la mort dels seus pares, se’n va anar a viure amb els seus tiets. «Abans d’anar a Londres havia escrit la història de la meva mare. Tenia un curt sobre dos nens que s’enfronten a la mort de la seva àvia [Lipstick, 2013] i em vaig adonar que volia seguir parlant d’aquests temes». Simón es va bolcar en el record: «Un professor de Londres em va dir que escrivís sobre el que sabia. Vaig estar diverses setmanes a casa dels meus nous pares, parlant, mirant fotos, i va sortir la idea de centrar-ho en un estiu i començar a partir de la mort de la meva mare». 

Els cineastes poden tenir clar sobre el paper com serà la seva pel·lícula, però les coses canvien. «La primera versió del guió la vaig escriure en una setmana –explica Simón–. Era menys narratiu, es tractava de moments que em portaven cap a algun lloc però sense recorregut psicològic perquè ara, com a adulta, no sabia quin recorregut havia fet de nena». Convé parar i reflexionar. «Vaig llegir molt sobre psicologia infantil, sobre el procés d’adopció, i llavors vaig poder començar a fer la verdadera estructura del relat. Recordo la culpabilitat que tenia per no haver plorat el dia que va morir la meva mare. He fet l’exercici de recordar com em sentia i trobar una forma visual per mostrar-ho».

No han sigut processos fàcils. Martín havia interpretat el personatge principal de Les amigues de l’Àgata (2015), una experiència de film col·lectiu dirigit per quatre alumnes de Comunicació Audiovisual: «Mai viuré un rodatge tan còmode com aquell. Vam assajar molt, però després podia fer el que volgués dins dels paràmetres establerts. Júlia Ist no hi va tenir res a veure. Anàvem malament de temps, preteníem fer una pel·lícula narrativa sense haver escrit un bon guió, amb moltes localitzacions, diversos personatges secundaris, un equip reduït i a més jo actuant i dirigint».

Posar-se davant i darrere de la càmera té les seves dificultats, però genera també un estil: «Aquesta forma de treballar suposo que ha acabat creant un personatge. Jo estava dins de l’escena concentrada mirant els altres actors. Això pot ser bo: la Júlia està concentrada perquè no entén l’alemany i jo, com a directora, estic concentrada en el que fan els actors».

Potència de la imperfecció

Notícies relacionades

Màlaga corona la pel·lícula catalana 'Estiu 1993'

'Estiu 1993', un emocionant tros de vida

El procés va ser diferent a Estiu 1993. «Tinc una tendència absoluta al control. Vaig arribar al rodatge amb unes imatges molt clares de la meva vida al cap. Però, és clar, teníem dues nenes, una de 4 i una de 7. Necessitava donar espai a les nenes per aconseguir un to natural», explica la realitzadora. «Durant l’elaboració m’havien acompanyat aquelles fotos de la meva infància. A més d’ajudar-nos per al color, l’art i el vestuari, estaven enquadrades d’una manera especial. Hi havia alguna cosa en la seva imperfecció que era molt potent. Venia de fer coses molt estilitzades, però sabia que amb Estiu 1993 havia de canviar completament de registre. Al final del rodatge em vaig preguntar on estaven les imatges que havia imaginat prèviament, però he explicat el que volia explicar d’una altra manera».

Són dues cintes molt personals concebudes per les seves directores, però també fruit d’idees col·lectives. «Havia fet teatre amb els actors alemanys i amb els catalans, i hi havia consciència de grup –comenta Martín–, i Pol Rebaque, el director de fotografia, és també coguionista, així que fèiem la planificació tots junts».