Els actors (de Hollywood) es passen a la literatura

Els actors són un fàstic. Ho va dir un descoratjat Ben Hecht, que considerava que els coneixia bé i que va escriure per a ells (com a guionista del Hollywood clàssic) no poques frases memorables que els transformava en ments brillants i enginyosos. El judici és excessiu. El col·lectiu (Hecht es referia als actors de cinema) de vegades pot pecar de vanitós i una mica egocèntric, però no se’l pot despatxar en aquests termes d’una revolada, i bona prova d’això és la flexibilitat que demostren molts d’ells. Es diria que la versatilitat és la regla a l’Hollywood actual, sobretot en el cinema indie. Hi ha actors que tant pot ser que dirigeixin una pel·lícula com que la produeixin. Alguns, a més a més, han arribat a escriure el seu propi guió o bé –i això és més estrant– s’estan obrint pas en el terreny de les lletres.

Coincideixen ara en les llibreries dues mostres d’aquesta tendència. Són Holy Cow (Vaca sagrada), de David Duchovny, i El besugo me da hipo, de Jesse Eisenberg, punta de llança d’una llarga llista d’actors llançats a l’escriptura, encara que no tots hagin sigut traduïts. Atenció a aquests 10 artistes del transvasament professional.

DAVID DUCHOVNY Mulder emula George Orwell

No només encarnava un escriptor a Californication. És que, a més, David Duchovny (el recordat Mulder d’Expedient X) ha sigut capaç de debutar en la novel·la amb Holy Cow (Vaca sagrada) (Empúries / Stella Maris), una versió pop i animalista de Rebel·lió a la granja. Encara que el personatge que ha cultivat millor a la petita pantalla ha sigut un tipus més aviat passota, aquest exalumne de Yale construeix amb solvència i humor una faula en la qual una vaca intenta fugir dels massificats i tecnificats escorxadors per arribar a la Terra Promesa, que només pot ser l’Índia. Duchovny continua imparable redecorant-se també com a cantant (se’l va veure fa poc a la sala Barts) i en el seu retorn al duo Mulder / Scully en una minisèrie que potser amb el temps portarà cua.

JESSE EISENBERG De gran vull ser com Woody

No va caçar ni una broma en la seva participació a El hormiguero, així que, decididament, l’humor naïf del programa televisiu no és per a aquest milennial sofisticat i intel·lectual. Jesse Eisenberg, el Mark Zuckerberg de La xarxa social i el Rex Luthor de Batman v. Superman, sent adoració per Woody Allen (amb qui comparteix rissos i origen jueu). Tanta, que quan era adolescent va estar a punt que li posessin una demanda per haver escrit una obra de teatre el protagonista de la qual era el director novaiorquès. Després d’haver creat i estrenat amb èxit tres peces teatrals, ara debuta en la narració amb un llibre de relats, El besugo me da hipo (Reservoir Books), en el qual deixa a les beceroles el seu mestre en la seva faceta neuròtica (que ja és dir).

STEVE MARTIN Més elegant del que podria semblar

Se l’estima o se l’odia, però ningú pot negar al còmic Steve Martin el talent per escriure els seus propis monòlegs, l’ull per ser un dels més prestigiosos col·leccionistes d’art de Hollywood –té, segons sembla, un Hopper espectacular–, la punteria en l’elecció d’un grapat de pel·lícules (no totes) de culte i l’interès dels relats que amb regularitat escriu a The New Yorker. Fa tres anys, Random House va publicar Un objeto de belleza, la seva tercera novel·la, una venjança amb el món de l’art novaiorquès que ell dissecciona amb una elegància pròxima a Scott Fitzgerald. No, no és broma.

GENE HACKMAN Una jubilació daurada imaginant aventures

¿Algú s’ha adonat que fa més d’una dècada que un dels actors més grans  de Hollywood no apareix en cap pel·lícula? El motiu és que s’ha posat a escriure. Cal dir que la seva especialitat no és l’alta literatura, però estava tip que la crítica despatxés el talent interpretatiu de les seves últimes incursions cinematogràfiques amb una o dues frases indulgents. No ha volgut seguir l’exemple de Robert De Niro, resistint-se a morir professionalment d’una manera no gaire digna. Hackman, de 86 anys, s’ho passa d’allò més bé escrivint de tot: novel·les d’aventures i històriques a quatre mans –amb el seu amic i conegut submarinista Daniel Lenihan– i incursions a soles, com el thriller Pursuit i el western Payback at Morning Peak. Totes esperen la traducció.

JAMES FRANCO La hiperactivitat creativa del noi llest

Les xarxes socials no han tractat amb gaire compassió l’intèrpret que, sí, és cert, ha pretès tocar massa tecles. Per a això –i després d’haver cultivat una, diguem, oblidable poesia–, el 2008 es va matricular a quatre cursos de postgrau alhora i va iniciar un doctorat a Yale. Gary Shteyngart, que el va tenir com a alumne a les seves classes d’escriptura creativa a Colúmbia, el recorda molt implicat i sense fer pràcticament cap campana. Dos anys més tard d’aquella marató d’aprenentatge va publicar Palo Alto, una col·lecció de relats a la qual The New York Times va reconèixer el talent narratiu, tot i que el resultat final fos qualificat d’una mica «vacu». Fa dos anys va aparèixer Hollywood Dreaming, un exercici d’autoficció il·lustrat, és clar, per ell mateix.

HUGH LAURIE House va paralitzar el nou Wodehouse

El 2006, en plena efervescència de la febre House, l’edició espanyola va recuperar la primera i única novel·la del britànic Hugh Laurie, escrita deu anys abans, quan era un reconegut secundari en sèries com L’Escurçó Negre i en pel·lícules com Els amics d’en Peter. El llibre va tenir llavors el seu moment de glòria. Laurie, bon amic d’un altre actor-escriptor, Stephen Fry (el Peter de la pel·lícula), molt més dotat per a la literatura, va aconseguir fer-hi una barreja enginyosa de les aventures de James Bond amb el to de Wodehouse. Ja fa una dècada que l’actor va anunciar la sortida d’una seqüela d’aquella, The paper soldier, però el projecte sembla que està aturat sine die.

VIGGO MORTENSEN Aragorn té una editoral alternativa

Una bona part dels diners obtinguts pel seu paper a la trilogia d’El senyor dels anells Viggo Mortensen la va fer servir per crear una petita editorial, Perceval Press, una empresa gairebé cavalleresca en la qual l’actor no només publica la seva pròpia poesia (en anglès, però també en castellà i alguna cosa en danès, fins al moment una dotzena de llibres), sinó també discos, llibres d’art d’algun artista marginal i, en general, obres compromeses amb l’ecologia i la política de caràcter més social. El seu impuls ha sigut decisiu per a la més jove poesia de l’Argentina, país on Mortensen va viure fins als 11 anys.

MEG TILLY L’ombra dels abusos del padrastre

Fugaç cara en algunes pel·lícules importants dels 80 –Retrobament, Valmont i Agnes de Déu, per la qual va ser nominada a l’Oscar i va obtenir un Globus d’Or–, Tilly va patir abusos per part del seu padrastre (el seu pare, un sinoamericà, va desaparèixer aviat de la seva vida). Aquesta experiència traumàtica ha nodrit quatre de les cinc novel·les de la seva trajectòria com a escriptora, que va iniciar els 90, quan els papers protagonistes la van començar a abandonar. The New York Times va destacar en el seu moment la «notable coherència i claredat» de la veu narrativa de la seva primera novel·la, Singsing sons.

ETHAN HAWKE Autoretrat d’actor amb contradiccions

Té tot el sentit saber que després del paper de la trilogia Abans de…, que Richard Linklater va construir per a Julie Delpy i Ethan Hawke, s’amagaven les aspiracions reals de l’actor per convertir-se en escriptor, el paper que va interpretar pels carrers de Viena, París i, finalment, a Grècia. Hawke va debutar el 1996 amb una breu novel·la generacional, The Hottest State, més tard portada al cine, que va ser saludada amb un somriure condescendent per la crítica. La seva segona incursió, Ash Wednesday, el 2002, un retrat cantellut de si mateix que no amaga les seves contradiccions, va convèncer molt més i va disparar un crítica ditiràmbica a The Guardian. El 2015 va publicar la juvenil i històrica Rules for a knight.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

MICHAEL CERA Un fitxatge de ‘McSweeney’s’

Carismàtic secundari habitual del cinema indie, el canadenc Michael Cera es va dedicar a escriure durant el rodatge les seves pel·lícules, com Confesiones de una mente peligrosa, Superbad i Juno. El resultat pel que fa a extensió és més aviat escàs, però va tenir la sort que a Dave Eggers –que no és només el company de files de David Foster Wallace i Jonathan Franzen, sinó el rei de l’edició alternativa nord-americana– l’entusiasmés el seu depressiu relat Piña i l’inclogués en la seva revista McSweeney’s amb una recomanació xula: «¿Per què tot és tan injust? Que algú sigui Michael Cera i que a més sigui un gran escriptor de ficció…». Alpha Decay la va publicar fa uns quants anys en la seva col·lecció mini.