entrevista amb el Director de 'Snowpiercer (Rompenieves)'
Bong Joon-Ho: "Hem de destruir aquest món i substituir-lo"
Un guàrdia civil declara que Torra va anar a la nau del material electoral de l1-O
Fa una dècada, Bong Joon-Ho es va convertir en cap visible del nou cine coreà gràcies a títols com Crónica de un asesino en serie (2003) o The host (2006). La seva nova pel·lícula, el thriller de ciència-ficció Snowpiercer (Rompenieves), imagina un futur en què els últims supervivents a una glaciació resideixen a l'interior d'un tren, i miren d'enderrocar el líder totalitari que en controla el funcionament.
-¿Com va entrar en contacte amb Le Transperceneige, la novel·la gràfica en la qual s'inspira la seva pel·lícula?
-Devien ser finals del 2004, perquè recordo que estava començant a treballar en The host. Hi ha una llibreria a Seül a la qual recorro sempre que necessito relaxar-me. Va ser allà on un dia, de sobte, vaig descobrir els tres volums de Le Transperceneige. El vaig llegir allà mateix, immediatament. Em vaig sentir fascinat per aquell tren on conviu tot el que queda de la humanitat. A mi sempre m'ha encantat viatjar en tren i contemplar el paisatge des de la finestra. Però, ¿i si tot el que veus des de la finestra és gel?
-En tot cas, la pel·lícula és bastant diferent de la novel·la. ¿On més va buscar inspiració?
-És cert que només vaig usar al voltant d'un 20% del material del llibre, però és que és un llibre molt dens. Si algun dia algú vol rodar un reboot, té material de sobres. No sabria mencionar influències concretes. Vaig voler que la pel·lícula tingués un to fosc i nihilista, i que el relat es nodrís d'arquetips familiars. En la meva opinió, és l'odissea d'un heroi que passa de ser bon pare a mal pare. Això sí, recobrint aquesta idea essencial hi ha un element de lluita de classes.
-Al capdavall, el cine de ciència-ficció utilitza el futur per parlar del present, ¿no és així?
-En efecte, és el gènere que permet parlar de la condició humana i dels nostres sistemes polítics de manera més sofisticada. Jo vaig voler meditar sobre com es generen els sistemes d'opressió, cosa que significa lluitar contra ells, i els perills que comporta fer-ho. Usar un tren com a escenari és perfecte, perquè els trens, igual que els avions, reflecteixen al seu interior la mateixa jerarquia que existeix en la societat. ¿I qui no ha sentit la temptació d'abandonar la classe turista per asseure's a primera classe?
-¿Per què creu que el cine apocalíptic o distòpic està tan de moda últimament?
-Perquè és clar que el món en què vivim no funciona. Estem destruint els boscos, les diferències entre els rics i els pobres són cada vegada més grans, i molta gent tem pel futur que els espera als nostres fills i els nostres néts. És necessari destruir aquest món i substituir-lo per un de nou, millor. És lògic que fantasiegem sobre això.
-Vostè no parla anglès. ¿No li hauria resultat més fàcil rodar la pel·lícula en coreà?
-No vaig fer Snowpiercer per rodar en anglès i obrir-me a nous mercats. El que passa és que si es produeix una glaciació no afectarà només Corea sinó tot el món. I com que el tren de la pel·lícula funciona com una Arca de Noè, hauria sigut molt estrany que només haguessin sobreviscut coreans. Hi havia d'haver gent de tot el món, i el més lògic era que entre ells parlessin anglès. Per això vaig buscar un repartiment internacional.
-¿Acceptaria una oferta per dirigir a Hollywood?
-No ho sé. Allà el sistema de producció és molt diferent. Tinc entès que hi ha molta burocràcia i massa gent que mira d'imposar les seves opinions al director. Jo estic acostumat a posseir un control total des del guió fins al muntatge, així que no sé si seria prou professional per adaptar-me a aquests procediments.
Notícies relacionades-Bona part dels cineastes coreans més importants semblen sentir certa fascinació per la violència. ¿A què es deu?
-Bé, el meu país va passar per una dictadura militar molt violenta. Però, si aquesta fos l'explicació, tothom al meu país estaria tan obsessionat per la violència com per exemple col·legues meus com Kim Ki-duk o Park Chan-wook, i realment no és el cas. Jo, per exemple, no m'hi sento gens atret. Suposo que estan una mica bojos.
