Poetes al metro

Llàgrima fàcil i mirada perduda, ve la captaire. Baixa l'escala com una ombra encorbada, tot fent tentines. S'asseu, poruga, a tocar de l'andana com cada dia. Les noies passen lluint desvergonyides els joves cossos. Ella amb prou feines mostra un got amb monedes. I en té ben poques. Algú s'hi acosta, mentre el metro no arriba, portant almoina. Somriu la dona i li agraeix a l'home les tres monedes. La gent anyada tenim presents encara les velles misses. La fe esbravada encara ens mou a creure que el bé és possible. I essent poetes, ens creiem sants al metro, perquè som cívics. Però amb recança mirem els joves cossos tot just desclosos. I a la mirada ens brillen peremptoris desigs de festa.