Luisa Rodríguez: "Treballar a 'El Víbora' va ser un regal de la vida"

És curiós que una revista antiautoritària i sexualment explícita com El Víbora tingués la seva seu en una placeta de Barcelona anomenada de les Beates. Coincidint amb l’exposició que el MNAC li dedica a la mítica publicació, la que va ser la seva secretària durant la dècada de 1980 s’anima a tornar al lloc dels fets i, des d’un balcó del Centre Artístic Sant Lluc amb vistes a l’antiga redacció, reviu l’impacte emocional i el potencial humanista d’aquells anys de creativitat sense límits.

¿A quin barri va néixer?

Jo soc del Xino (als del Xino això del Raval ens sembla una mica ‘pijo’) i ser del Xino en aquella època et marca. La vida es feia al carrer i hi havia un esperit de companyonia i d’afecte, potser perquè era una època molt dura.

I molt convulsa en l’àmbit polític i social a partir de finals dels anys 60.

Jo era una adolescent de missa diària. Vaig estudiar per a secretària de direcció i el meu pla era tenir una vida normal, casar-me i tenir fills, però estant embarassada de vuit mesos vam tenir un accident de cotxe i el meu marit es va matar.

Adeu a la vida normal

Vaig començar a veure el món des d’una altra perspectiva. Quan em vaig reincorporar a la feina vaig entrar en una cèl·lula comunista. Vaig ser responsable d’organització del PSUC a la Barceloneta, però no em sentia a gust en una organització tan jeràrquica, on les dones no érem tractades com a iguals, i vaig entrar a Dones Lliures.

¿Què era Dones Lliures?

Una associació de dones llibertàries. El 1975 el nostre objectiu era conèixer-nos com a dones. Ens fèiem exploracions vaginals i teníem una xarxa de contactes fora d’Espanya per poder anar a avortar. Allà vaig tornar a trobar l’esperit humanista del Barri Xino.

Molt poca gent sap que va ser una de les oradores del multitudinari míting de la CNT a Montjuïc del 1977 amb Federica Montseny.

Vaig llegir un manifest de Dones Lliures. Sentia pànic escènic, em tremolaven els genolls i la veu. ¡Allà hi havia un milió de persones! En aquella època vivia amb el meu fill en comunes bastant anarcos.

Aquell ambient la va portar fins a El Víbora

Una gent d’una comuna va fer una revista que es deia El globo, la primera publicació sobre drogues d’Espanya, i jo era la secretària. Allà vaig conèixer Onliyú [José Miguel González Marcén], que em va dir que a El Víbora els faltava una secretària. Vaig entrar a la revista el gener del 1981.

¿Com era l’ambient?

Treballar a El Víbora i conèixer Nazario, Mariscal, Farriol... va ser un regal de la vida. Em deien Luisa Talones, perquè era la que feia els talons per cobrar, però era una més de l’equip i mai em vaig sentir menyspreada per ser noia. Teníem una relació meravellosa, ens ho explicàvem i ho compartíem absolutament tot. Era una cosa que anava més enllà de la complicitat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Una altra vegada l’esperit del Barri Xino.

Sí, és una cosa que ha estat present tota la meva vida, fins i tot ara que estic als Iaioflautas. Per mi, aquesta relació tan bonica que teníem a El Víbora va ser el motor que ens donava il·lusió per entregar les pàgines cada mes i treure al revista al carrer.