"Amb el blog em vaig adonar que no estava sola"

Llicenciada en Periodisme per la Universitat de Navarra, Montserrat Bros (la Fuliola, Urgell, 1984) estava a punt de fer 30 anys i no havia aconseguit res del que s'havia imaginat. Instal·lada en la precarietat laboral i sentimental, va canalitzar la seva frustració creant el blog Mujersinblancasolterabusca.com sota el pseudònim d'Isa Pi i es va adonar que el seu no era un cas aïllat. Ara el blog ha mutat en un llibre (Esfera de los Libros) on retrata els més veterans de la generació mil·lennista.

-¿Com s'imaginava la seva vida als 30?

-Amb una feina estable, preferentment relacionada amb el cine i la cultura, que és el que m'agrada; amb casa, parella i fent-me a la idea de tenir fills.

-Un clàssic fins no fa tant.

-Se suposava que als 30 has d'estar superbé, però jo estava pitjor que als 25.

-¿Per què?

-Era mileurista a la baixa; tenia un ERO a la feina i els centenars de currículums que enviava no tenien mai resposta; mentre a les meves amigues els agafava per tenir fills, jo no tenia parella i seguia vivint en un pis compartit... Estava immersa en la desesperança: «¿No podré treballar mai del que m'agrada? ¿No li interesso a ningú?». Estava tan decebuda que per desfogar-me vaig començar a escriure.

-I es va inventar un alter ego, Isa Pi.

-Quan estàs tan perduda, més que consells necessites una il·lusió. La meva cosina, Marta Bros, em va ajudar a muntar el blog i ara ha il·lustrat el llibre. Sempre dic de broma que escric el blog perquè no em puc permetre el psiquiatre, però en el fons és veritat. Amb el blog em vaig adonar que no estava sola, i això em va animar. «La teva vida és la meva vida», em deien algunes lectores.

-Va obrir el blog el desembre del 2013 amb l'objectiu de denunciar la precarietat.

-Aquella idea ha anat evolucionant a partir del que demanava la gent. Una de les entrades més populars parla de com els 30 són els nous 20. No és que siguem uns peterpans, sinó que amb un sou de mileurista a la baixa i compartint pis vius com si tinguessis 20 anys. Tot és més líquid i inestable. A la precarietat laboral s'uneix la precarietat sentimental, i aquí entra Tinder, que és el que dona més visites al blog.

-Malgrat el seu estat d'ànim, va adoptar un estil humorístic.

-Els primers posts eren molt més amargs que els més recents. Ara la meva situació ha millorat i és més de conya.

-Segueix compartint pis, no té cotxe, ni moto, ni ha demanat mai un crèdit.

-La generació mil·lennista ha canviat les seves prioritats. Visc a Barcelona i no necessito ni cotxe ni moto. Prefereixo compartir pis en un lloc cèntric i poder sortir el dissabte a prendre una copa. Es tracta d'acumular experiències, més que coses. Viure així dona molta llibertat, encara que arriba un moment en què el que vols és estabilitat. Al capdavall, sense l'ajuda de la família molts seríem pobres, perquè si un dia has d'anar al dentista ho paguen els pares.

-¿Lamenta no haver triat una altra carrera?

-La meva mare és metge i durant un temps vaig pensar que si hagués fet Medicina em sentiria més útil. També em vaig treure el certificat per ser professora, però crec que és un error dedicar-te a ensenyar si no és la teva vocació. Quan era a la universitat el país anava bé i deien que amb tot això del periodisme digital, la TDT i l'explosió de la comunicació corporativa tindríem un camp brutal. Però va arribar la crisi.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Llavors, ¿ho tornaria a fer?

-Sí, perquè al final estic treballant en una agència de comunicació, que és el meu sector, i he publicat un llibre, que em fa molta il·lusió. El que no faria seria idealitzar tant el periodisme. A vegades, per ser poc realista et frustres molt.