Figuerola ja no és okupa

Segons un estudi de Societat de taxació, que cita el portal immobiliari Idealista.com, el preu de la vivenda a Barcelona va pujar entre finals dels anys 90 i la primera dècada del segle XXI el 976%. Accedir a un pis es va convertir, de mica en mica, en un problema. Ara mateix, llogar és prohibitiu. Comprar, pràcticament una quimera. Hi va haver centenars de milers de desnonaments per impagament d’hipoteca i es compten per milers les persones que abandonen la capital catalana cap a altres localitats buscant rendes inferiors. No obstant, alguns s’han evitat totes aquestes penalitats. Un d’ells és el conseller de districte del PDECat a Sarrià-Sant Gervasi Joan Figuerola Borràs.

Des de finals dels anys 80 i fins fa només dos anys, Figuerola mai va pagar lloguer. I això, malgrat que habitava en un edifici propietat de l’ajuntament. Algú al consistori es va oblidar d’anar-li a cobrar el rebut. Ni Figuerola ni els seus veïns van avisar que hi residien gratis. El matís, en el cas de Figuerola, és que d’un conseller de districte, part activa de la maquinària municipal, s’espera que vetlli pels ciutadans, no que visqui a càrrec seu.

El pany misteriós

Quan l’equip d’Ada Colau va arribar al govern municipal, es va proposar escodrinyar tot el que fos possible a la recerca de vivendes per dedicar al lloguer social. I va ser llavors quan es va decidir atorgar un pis a una família vulnerable en un immoble situat a Sarrià-Sant Gervasi, en el número 12 del carrer d’Isaac Albéniz, on s’entra pel número 10 de Tres Reis.

Personal municipal es va personar a la finca el febrer del 2016 i va comprovar amb sorpresa que la clau de la porta del pis en qüestió, el 4t 1a, no obria. Allà feia anys que no hi vivia ningú, no tenia sentit. Fins que es va saber que qui tenia la clau del 4t 1a era la família que vivia al 4t 2a, la de Figuerola.

El consistori va descobrir al mateix temps que no només li havien ocupat un pis: a la pràctica ho estaven tots. Perquè tant Figuerola com els seus set veïns feia 27 anys que no pagaven el lloguer. En concret, des de l’11 de gener del 1989. L’edifici va ser expropiat per a un pla que al final no es va fer. El senyor que, en nom de l’anterior propietat, anava a cobrar un diumenge de cada mes ja no hi va anar més. Llavors es pagaven aproximadament unes 2.000 pessetes (12 euros) al mes. I ja no hi va anar ningú més a reclamar. Fins al febrer del 2016. Que complicat deu ser començar a pagar per una cosa que has tingut sempre per la patilla. Quina estocada, escolti.

Quan es va destapar el cas, l’aleshores regidor de Sarrià, el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, va criticar durament el que havia succeït i va subratllar com era de greu que un regidor de districte hagués callat a favor seu. Més greu li va semblar que ocupés el pis contigu. Perquè el primer que va quedar clar és que Figuerola va ser qui va canviar el pany del 4t 1a. Diverses vegades hi va anar la Guàrdia Urbana a preguntar per aquella vivenda i diverses versions va donar el mateix conseller de districte: que allà hi vivia una família que passava molt de temps al seu poble. Fals: al consistori li constava que els antics inquilins havien mort. A la tercera, va acceptar que el seu fill havia ocupat la vivenda i ho va justificar: estava a l’atur. Va intentar que fessin un contracte al seu fill, però no va acreditar la vulnerabilitat econòmica necessària que justifiqués el seu accés a una vivenda pública. Així que un dia, quan s’havien iniciat els tràmits per recuperar la vivenda, Figuerola júnior va entregar la clau.

Un líder veïnal

A l’ajuntament li quedava llavors la complexa empresa de regularitzar la situació dels inquilins, de fer-los un contracte. Els veïns diuen que Figuerola sempre els va aconsellar que ho deixessin tot a les seves mans, que ell s’encarregaria que no tinguessin problemes. Fins i tot els va advertir que no parlessin amb periodistes.

El consistori va recuperar tres de les vivendes, una d’elles la que havia ocupat Figuerola júnior, i va tancar dos contractes vitalicis amb dues persones grans, se suposa que amb una quantia reduïda, l’ajuntament declina especificar-ho. També en va acordar dos més amb preus ajustats a la situació econòmica dels dos veïns. Un d’ells és Figuerola: d’ara endavant pagarà 350 euros mensuals, una quantitat que es revisarà anualment, i tindrà un contracte de cinc anys que pot prorrogar cinc anys més. Només podrà traslladar la titularitat del lloguer a la seva dona, en cas que ell mori.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

No semblen males condicions per a qui ha obrat d’una forma tan poc exemplar: 350 euros és gairebé un terç del lloguer mitjà a Barcelona, 855 euros i la quarta part del de Sarrià-Sant Gervasi, que supera els 1.200 euros. I els contractes acostumen a ser només de tres anys. Però a Figuerola sí que li van semblar dolentes. L’ajuntament va haver d’iniciar el procés de desnonament de dos dels veïns, perquè rebutjaven els contractes proposats: volien pagar rendes molt reduïdes o, directament, seguir sense pagar. Davant l’amenaça de quedar-se al carrer, tots dos van firmar. Un d’ells era Figuerola.

En les dècades en què no va pagar, Figuerola, com els seus veïns, es va estalviar unes 320 mensualitats. Al preu que pagarà ara, serien uns 113.000 euros. No els haurà de tornar i segueix figurant entre els consellers de Sarrià de l’antiga Convergència. Per això podem conclure que tot allò de la suor, que treballar dignifica i que Déu ajuda a qui més es belluga és una milonga. Sempre guanyen els penques.