Més mosquits, rates i orins

El novembre del 2013, en aquesta secció vam publicar una denúncia ciutadana que ens havia arribat per mitjà d'una carta al director. «Pudors, rates i mosquits», vam titular llavors. Ens referíem al solar que unes obres cronificades han deixat al carrer de la Princesa, 21. La setmana passada, una altra veïna ens va enviar un correu a l'adreça que apareix just quan s'acaba aquest text- i que us animo a utilitzar- per explicar que els mosquits, les pudors, l'aigua entollada i les rates segueixen al que va ser el terreny de la parròquia de Sant Cugat del Rec.

Ens citem a les 19.30 hores, dilluns, davant del número 21 del carrer de la Princesa. Els transeünts que es dirigien cap al Portal de l'Àngel baixaven de la vorera just abans del 21. Les bastides, la passarel·la i la lona polsegosa no els permetien avançar. Una dona s'aturava un moment i feia una foto. Paisatge de la crisi, Barcelona 2014. La imatge no captava, però, l'abocador que és el solar i que es veu per darrere, pel carrer d'en Boquer.

De com el que era una parròquia s'ha convertit en un solar on s'acumulen aigua i escombraries s'explica amb una cronologia que comprèn l'última dècada. El gener del 2002, el bisbat de Barcelona va vendre l'església, tancada al culte, a Caixa Penedès per crear un centre destinat a divulgar l'obra de Josep Maria Subirachs. Es va projectar l'Espai Subirachs, que acolliria 400 obres de l'escultor i es va difondre amb tota la pompa. Anys després, van començar les obres i ja fa anys que tot es va quedar en punt mort. El juliol del 2013, la Fundació Especial Pinnae, hereva de l'Obra Social de Caixa Penedès, va anunciar que posaria a la venda el solar.

Dilluns, el primer que em va dir la veïna era que entén «perfectament» que avui en dia la propietat del solar no pugui assumir una obra que havia de llegar 4.000 metres quadrats de cultura al barri. S'havia posat en contacte amb mi per demanar que, com a mínim, «mantinguin el solar net». «L'aigua entollada és un problema i haurien de construir una paret o el que sigui perquè la gent no es fiqui al solar». ¿Hi entren? ¿Hi ha aigua entollada? «Ja ho veurà».

El carrer d'en Boquer és mínim i la tanca -grafitejada i trencada- n'ocupa gairebé tot un costat. A l'altre, hi ha veïns que hi tenen flors als balcons i persianes abaixades, «des de sempre». Just quan passàvem, un home netejava amb lleixiu un dels racons insalubres que ja és la tanca. La pudor d'aquell desinfectant esmorteïa el tuf d'orina. La dona enumerava cadascun dels inconvenients que suposa tenir aquesta estructura de metall que havia de ser «provisional» mentre duressin les obres: «La gent hi tira escombraries, llaunes i també bosses», «hi ha qui hi entra i, a vegades, hi ha qui hi passa, hi amaga alguna cosa i després hi torna a buscar el paquet».

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Des del balcó, el solar és dantesc. Aigua verda entollada, una bossa d'escombraries acabada de llançar des d'un dels balcons, material d'obra abandonat, llaunes i més llaunes, un ocell bevia d'aquella aigua.

Queden les marques del que va ser un grafit -herència dels anys en què l'edifici va ser ocupat- i del que va ser una pista de bàsquet. ¿En bomben l'aigua? «Sí, però no me'n recordo de l'última vegada que van venir». Seguia: «Avui no hi ha mosquits, però altres dies el vidre n'està ple. No sé si són tigre, la veritat. Són d'aquells que estan mig morts. Els toques, cauen i els escombres». Després, es disculpava: «No es fixi en els vidres, per favor, estan bruts».