Crítica de teatre
‘Billy Elliot’: la lluita obrera, el musical
S’instal·la al Teatre Victòria del Paral·lel la producció madrilenya d’un dels musicals amb més èxit dels últims anys

No fa gaire temps, quan una franquícia musical d’èxit a Broadway arribava a Barcelona en producció madrilenya ens posàvem a tremolar. Els temps han canviat i la castissa Gran Via s’ha convertit (per a enveja del Paral·lel) en un imant turístic teatral. El negoci prospera, també en ambició. I així esdevé tangible una cosa abans inimaginable com muntar ‘Billy Elliot’ amb solvència. Parlem d’un musical protagonitzat per nens que porten el pes de les dues hores i mitja de funció.
Canten, ballen, actuen i ho fan més enllà de l’habitual complicitat de la platea. El punt de partida és la famosa pel·lícula de Stephen Daldry i Lee Hall, elevada a l’Olimp musical pel Sir Elton John en persona. Els adeptes afirmen que la funció supera el film, tot i que, sense anar tan lluny, és cert que hi puntua més el discurs polític sindicalista i l’atac als estereotips de la masculinitat.
Mateixa història: un nen descobreix la seva vocació, el ballet, i per desenvolupar-la haurà d’enfrontar-se als prejudicis de la seva humil família. Té lloc en un petit poble anglès enmig d’una llarga vaga minera contra les polítiques de la Thatcher. Inoblidable el número de la funció nadalenca, quan un cor de borratxos disfressats desitgen la mort de la Dama de Ferro.
Sentit dramatúrgic
La incorrecció s’obre pas, també en el llenguatge dels personatges, una característica poc corrent en un gènere que acostuma a ensucrar les formes. El contrast entre el retrat d’ambient sòrdid i el somieig que projecten les cançons funciona bé, té tot el sentit dramatúrgic, tot i que es troben a faltar més ‘hits’ o un leitmotiv que serveixi d’ancoratge musical. L’adaptació al castellà de David Serrano sona natural, una tasca gens fàcil. Tampoc ho és la coordinació de l’apartat tècnic, fastuós en mitjans i grans canvis d’escenari que aconsegueixen deixar-nos bocabadats. En la seva cohabitació amb l’original, la direcció de Maite Pérez Astorga hi ha colat tocs de la comèdia tradicional perquè no tot soni ‘british’.
Cinc repartiments (60 nens en total) s’alternen en les funcions per normativa legal. Em va tocar el Billy de Marc Gelabert, un garbuix de sensibilitat i veu angelical, boníssim amb el claqué. Tot l’elenc infantil, entrenat llargament a la barcelonina escola de Coco Comin, resulta impactant. ¿Qui va dir que una funció com aquesta no era possible a Espanya? Aquestes criatures tenen tant talent vocal que alguns adults els van per darrere.
No és el cas de Natalia Millán, que brilla amb llum pròpia com la sorneguera professora Wilkinson, guinda d’una producció imprescindible per als amants del gènere musical.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Enquesta eleccions generals Espanya: Sumar i Junts perdrien la meitat dels seus escons després de dos anys de suport a Sánchez
- Drets laborals Renúncies per venjança: la tendència que més temen les empreses
- Als 50 anys Mor Esperanza García, exdiputada del PP i delegada de la Junta d'Andalusia a Catalunya
- Tens nafres a la boca que no desapareixen? Podrien ser el primer símptoma del càncer oral, que no para d’augmentar
- Una cinquena alumna acusa el professor del Conservatori del Liceu de tocaments
- El Barça segella l’acord amb Nico Williams i pagarà els 58 milions de la seva clàusula de rescissió
- Educació a Catalunya Els campus d'estiu universitaris per a estudiants d'ESO es multipliquen a Catalunya
- Ramaders Catalunya extrema els controls després de detectar tres focus de tuberculosi bovina
- Bombers de la Generalitat Indignació interna a Bombers per la incorporació d’efectius en pràctiques per a Sant Joan
- Cas Koldo L’Anaís, la «model» que va intentar amagar un disc dur d’Ábalos a la Guàrdia Civil: «Som amics. Amistat pura i dura»