Crítica de teatre
‘Billy Elliot’: la lluita obrera, el musical
S’instal·la al Teatre Victòria del Paral·lel la producció madrilenya d’un dels musicals amb més èxit dels últims anys
No fa gaire temps, quan una franquícia musical d’èxit a Broadway arribava a Barcelona en producció madrilenya ens posàvem a tremolar. Els temps han canviat i la castissa Gran Via s’ha convertit (per a enveja del Paral·lel) en un imant turístic teatral. El negoci prospera, també en ambició. I així esdevé tangible una cosa abans inimaginable com muntar ‘Billy Elliot’ amb solvència. Parlem d’un musical protagonitzat per nens que porten el pes de les dues hores i mitja de funció.
Canten, ballen, actuen i ho fan més enllà de l’habitual complicitat de la platea. El punt de partida és la famosa pel·lícula de Stephen Daldry i Lee Hall, elevada a l’Olimp musical pel Sir Elton John en persona. Els adeptes afirmen que la funció supera el film, tot i que, sense anar tan lluny, és cert que hi puntua més el discurs polític sindicalista i l’atac als estereotips de la masculinitat.
Mateixa història: un nen descobreix la seva vocació, el ballet, i per desenvolupar-la haurà d’enfrontar-se als prejudicis de la seva humil família. Té lloc en un petit poble anglès enmig d’una llarga vaga minera contra les polítiques de la Thatcher. Inoblidable el número de la funció nadalenca, quan un cor de borratxos disfressats desitgen la mort de la Dama de Ferro.
Sentit dramatúrgic
La incorrecció s’obre pas, també en el llenguatge dels personatges, una característica poc corrent en un gènere que acostuma a ensucrar les formes. El contrast entre el retrat d’ambient sòrdid i el somieig que projecten les cançons funciona bé, té tot el sentit dramatúrgic, tot i que es troben a faltar més ‘hits’ o un leitmotiv que serveixi d’ancoratge musical. L’adaptació al castellà de David Serrano sona natural, una tasca gens fàcil. Tampoc ho és la coordinació de l’apartat tècnic, fastuós en mitjans i grans canvis d’escenari que aconsegueixen deixar-nos bocabadats. En la seva cohabitació amb l’original, la direcció de Maite Pérez Astorga hi ha colat tocs de la comèdia tradicional perquè no tot soni ‘british’.
Cinc repartiments (60 nens en total) s’alternen en les funcions per normativa legal. Em va tocar el Billy de Marc Gelabert, un garbuix de sensibilitat i veu angelical, boníssim amb el claqué. Tot l’elenc infantil, entrenat llargament a la barcelonina escola de Coco Comin, resulta impactant. ¿Qui va dir que una funció com aquesta no era possible a Espanya? Aquestes criatures tenen tant talent vocal que alguns adults els van per darrere.
No és el cas de Natalia Millán, que brilla amb llum pròpia com la sorneguera professora Wilkinson, guinda d’una producció imprescindible per als amants del gènere musical.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Procés a Tailàndia La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho
- El laberint català Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya
- Terratrèmol hores abans de l’inici de la campanya catalana Sánchez anul·la la seva agenda i es planteja renunciar després de la investigació a la seva dona
- BCN expandirà el bus a demanda durant els pròxims tres anys
- A tot Espanya Sanitat no pot cobrir 473 destinacions per a MIR
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- CONGRÉS ¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus
- Hisenda ¿Què és l’IRPF i quins són els trams de la renda el 2021?
- El laberint català Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya
- ‘Fairy ballroom’ Música, fantasia, dansa i burlesque