Quina llengua es juga als camps?

Cada cap de setmana milers de joves i les seves famílies travessen les ciutats i el país, de vegades de punta a punta, per participar en competicions esportives. Durant la setmana, aquests mateixos nois i noies dediquen hores i esforços a entrenar-se, després de sortir de l’escola o de l’institut. L’esport infantil i juvenil és un espai de socialització privilegiat i molt productiu per observar i entendre tota mena de dinàmiques socials. Aquests espais són molt importants des d’un punt de vista sociolingüístic.

L’escola no ho explica tot

Quan es parla del futur de les llengües minoritzades, el focus acostuma a posar-se a l’escola. L’escola és fonamental per garantir el coneixement formal d’una llengua. En el cas del català, la majoria d’infants i joves escolaritzats entenen i saben català. Però aquest coneixement no es tradueix necessàriament en ús social habitual. Per entendre per què, cal mirar més enllà de l’aula. Bona part de les decisions lingüístiques dels infants i joves es prenen fora de l’aula. Els espais de socialització informal com el pati, carrer, extraescolars, esports, xarxes socials, videojocs, grups d’amistat funcionen com a veritables laboratoris de pràctica lingüística, on els joves negocien les seves identitats; decideixen qui hi participa i com hi participa; i què és “normal”, “adequat” o “de moda”.

L’esport com a espai sociolingüístic

En el marc del projecte europeu MultiLX, que la UOC treballa en col·laboració amb Òmnium Cultural, i el seu projecte “Esport en català” s'està investigant un d’aquests espais: l’esport infantil i juvenil. La principal qüestió és estudiar quines llengües s’hi parlen en aquests espais? Com s’hi parlen? Per part de qui? Les decisions i posicionament dels clubs amb relació als usos lingüístics, són importants per determinar-ne els usos? Quin rol tenen els entrenadors i les famílies a l’hora de configurar lingüísticament aquests espais?

Els clubs esportius, els equips i les competicions són espais de trobada regular, amb una forta càrrega relacional, emocional i física. Des del punt de vista sociolingüístic, funcionen com a mercats lingüístics, o sigui, s’hi negocia qui pot parlar què, amb quina legitimitat i si és escoltat de la mateixa manera o no, depenent de la llengua que parla.

En molts contextos catalans, el castellà tendeix a esdevenir la llengua no marcada entre companys d’equip, o sigui, la llengua que es pot parlar sense haver de donar explicacions, la que tendeix a naturalitzar-se com a normal. Per contra, el català queda sovint relegat a la comunicació institucional o amb els adults. Aquestes dinàmiques no són fruit de decisions individuals, sinó de rutines socials compartides que emergeixen de la història sociopolítica i de les jerarquies vigents.

La força del grup

Un dels trets que fa especialment rellevant l’esport de base és el predomini de la socialització horitzontal. Gran part de les interaccions importants passen entre iguals: al vestidor, a la banqueta, en els desplaçaments o abans i després dels entrenaments. Però també és important mirar el rol i impacte que els entrenadors tenen sobre els joves, ja que poden actuar com a models i prescriptors, com a referents del món de fora dels adults i dels valors de l’esport.

En aquests espais, la llengua és un recurs d’afiliació. La focalització específica en el cos que promou l’esport no ens ha d’impedir veure com el llenguatge esdevé una extensió del cos que ajuda a enviar senyals, sincronitzar moviments i ritualitzar els lligams d’equip en forma d’eslògans i rutines d’enardiment i complicitat col·lectius. Parlar com el grup reforça la pertinença, perquè és el que crea el grup; i, en canvi, utilitzar una llengua percebuda com a marcada pot generar distància. Durant l’adolescència, aquestes dinàmiques sovint tenen més pes que les normes escolars o els discursos institucionals.

Ideologies “neutrals” que no ho són

Als entorns esportius és habitual sentir que “a l’esport no importa la llengua”. Aquesta idea aparentment neutral amaga una realitat coneguda: quan no hi ha una reflexió explícita, s’imposa la llengua socialment dominant.

A Catalunya, molts entrenadors canvien automàticament al castellà per “facilitar la comunicació”, fins i tot quan tots els nois i noies entenen el català. Sense voler-ho, aquestes pràctiques transmeten el missatge que el català és opcional o secundari en aquest àmbit, que no és la llengua per construir equip.

Emoció, cos, gènere i llengua

L’esport és un espai d’alta intensitat emocional, corporal i amb unes dinàmiques de gènere pròpies. S’hi crida, s’anima, se celebra, es comparteixen alegries i frustracions. Aquestes experiències són centrals en la construcció del vincle afectiu amb una llengua, en la construcció del seu valor simbòlic, així com de la relació entre la llengua i les identitats de gènere. Quan el català no és present en moments d’intensitat emocional positiva (la victòria, la complicitat, l’humor) o negativa (disputes, derrotes, violència, dolor) difícilment esdevé una llengua viscuda. Des d’aquesta perspectiva, el fet que el català sovint quedi relegat a comunicacions formals (normes, correccions, correus del club) pot contribuir a una desconnexió afectiva, especialment entre adolescents.

Espais de reproducció i de canvi

Notícies relacionades

Què són els 'therian' i per què estan marcant tendència a Instagram i Tiktok

Tarragona neteja i adapta 81 punts de la ciutat per la presència descontrolada de coloms i dels seus excrements

Els entorns esportius poden reproduir desigualtats lingüístiques, però també poden esdevenir espais de transformació. Clubs que assumeixen el compromís lingüístic, entrenadors que mantenen el català com a llengua habitual o equips que construeixen una norma compartida mostren que altres dinàmiques són possibles.

Aquesta ambivalència que ens permet veure com llengua, identitat, poder, corporeïtats, rols de gènere i emoció s’entrellacen en la vida quotidiana. Per això, des del projecte MultiLX, i amb els nostres socis europeus, treballem per crear complicitats amb esportistes i clubs, per convertir aquests espais en entorns on es reforcen els usos de llengües minoritzades.