una proposta polèmica

Ciclistes en vermell

La mala convivència marca el debat sobre si les bicis han de poder saltar-se els semàfors

Un grup de ciclistes circulen pel carril bici del passeig de Sant Joan, ahir.

Un grup de ciclistes circulen pel carril bici del passeig de Sant Joan, ahir. / RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
JOAN CAÑETE BAYLE

«Indisciplinats, incívics, mimats per les autoritats, impunes, mal educats i prepotents». No és el col·lectiu del ciclista urbà el més popular a Barcelona, així que no estranya que volin les (agres i generalitzades) acusacions quan s'obre un debat ciutadà sobre un tema relacionat amb els ciclistes. Aquesta vegada es tracta de la iniciativa, que s'aplicarà a la ciutat de París, de permetre als ciclistes travessar amb el semàfor en  vermell en alguns encreuaments, una mesura que amb dades a la mà millora la fluïdesa del trànsit sense que augmenti el nombre d'accidents. «Una autèntica sorpresa: no sabia que no està permès que les bicicletes puguin passar amb el semàfor en vermell. Tampoc deu estar prohibit que circulin pel carril bus, amb el consegüent menyspreu envers els usuaris. Aquest podria ser el següent pas», ironitza en el debat que hem mantingut a Entre Tots Francisco José Sánchez, autònom de Viladecans. No, no guanyarien els ciclistes un concurs de popularitat d'usuaris de la via pública.

«Els cotxes són la font de tots els nostres problemes: espai, soroll, contaminació, velocitat, perill... Hauríem d'eliminar-los. Per molt cívics que els conductors de cotxe se sentin quan s'aturen en un semàfor, la realitat és que segueixen contaminant. I és d'això del que morirem. Només fa falta veure Barcelona des de Collserola o Montjuïc per adonar-se de quina mena d'aire respirem cada dia. Però no, resulta que el gran problema de la ciutat és la bicicleta. ¡Bravo!», replica, també recorrent a la ironia, Miguel Raufast, historiador de Barcelona.

ALIATS  La (mala) convivència entre ciclistes urbans i conductors per un costat, i ciclistes i vianants per un altre és un debat sense resoldre de Barcelona des que la bici va arribar amb tota la intenció de quedar-se. En la conversa pública, conductors i vianants són aliats a l'hora de considerar el ciclista un intrús que s'apropia d'espais (la calçada, les voreres) que fins a la seva eclosió els pertanyien a ells. «En la lluita d'egos a la carretera no sé pas si estarà ben vist que els ciclistes puguin passar els semàfors en vermell», apunta Nordin Lah-sen, professional de la logística de Barcelona. I és que, quan l'ésser humà es posa a circular, la teoria hobbesiana del llop i l'home arriba a la seva màxima cruesa.

DARWINISME  No és un assumpte que se cenyeixi al debat dels semàfors: a Entre Tots, rebem al llarg de l'any desenes de cartes carregant contra els ciclistes, i no tantes defensant-los. «No fa falta establir noves normes. El col·lectiu ciclista és prou indisciplinat per no necessitar normes, és una tonteria gastar temps i diners», plasma un estat d'ànim Juan Manuel Royuela, administratiu de Castelldefels.

Destaca en la crítica al ciclista urbà la figura que podríem anomenar del vianant emprenyat: el ciutadà que té la sensació que a Barcelona, entre terrasses de bars, bicicletes i aparcaments de motos està perdent el seu lloc natural pel que fa al repartiment de l'espai públic: la vorera. En relació amb les bicicletes, abunden sobretot jubilats i pares de nens petits que en les seves denúncies expliquen històries per no dormir d'accidents en voreres amb incívics a dues rodes.

Descriuen aquests testimonis una convivència en termes gairebé darwinistes: el més feble a la calçada, la bicicleta, és el més fort a la vorera. I al vianant, acostumat a lidiar i a repartir-se l'espai públic amb el cotxe, l'indignen aquests ciclistes urbans que, tal com molts admeten, tenen una relació més aviat laxa amb les normes. «Saltar-se els semàfors en vermell, ¿i què més? Ja que hi som, que tinguin preferència a tota la ciutat. La tendència hauria de ser la contrària: hauríem de ser més rigorosos. Per exemple, ja comença a ser hora  que se'ls obligui a tenir una assegurança, perquè si un ciclista et causa alguna lesió, t'has de fastiguejar», escriu Jordi Valero, cuidador sociosanitari de Terrassa.

Notícies relacionades

Per això, equivocadament hi ha qui veu en la iniciativa un intent de legalitzar una cosa (triar quins semàfors respecten i quins no) que molts ciclistes ja estan fent. «Molts ciclistes no respecten els vianants a les voreres per on no han de circular. No respecten el sentit de circulació dels carrers i se salten les línies contínues. Si se salten un semàfor en vermell i hi ha un accident ¿de qui seria la responsabilitat? Així que ni parlar-ne», afirma José Luis Izaguirre, jubilat de Barcelona.

EDUCACIÓ  Els ciclistes i els seus defensors (que també n'hi ha), recorren en el debat als indiscutibles avantatges (ambientals, de salut...) de la bicicleta i a la paraula màgica: educació. «La indisciplina no te la dóna un cotxe, ni una bicicleta, tampoc els peus; està al teu cap i això ho canviarem només amb l'educació des de casa i després amb les lleis al carrer. Urbanitat i educació per a la ciutadania, això és el que necessitem», demana Yair Agama cuiner de Barcelona. En això estan d'acord tots, tant conductors de vehicles i motos com ciclistes urbans i també els vianants. Aquí hi ha la solució a l'evident problema de convivència que hi ha a Barcelona: «Tant els vehicles (i la bicicleta ho és) com els vianants hem de ser responsables al màxim amb les normes», diu Albert Bonjoch, jubilat de Barcelona. Mentrestant, semàfor vermell també per als ciclistes.

Temes:

Bicicletes