Alcaraz: «No tinc por d’aquest moment»

Després del seu triomf en semifinals contra Frances Tiafoe, Carlos Alcaraz només ha de guanyar un partit més a l’Open dels Estats Units per guanyar el seu primer gran i, el que ha «somiat sempre» encara més, conquerir el número 1 del món. Es podria pensar que aquest doble èxit en joc imposa, pressiona, atemoreix. Però a ell no. «No tinc por d’aquest moment», assegura. «M’hi he preparat mentalment, físicament i de tot per poder viure’l».

Immediatament després d’aconseguir donar-se l’oportunitat, una que no aconseguia ningú tan jove en un gran des de Rafa Nadal a Roland Garros el 2005 i Pete Sampras com a finalista (i campió) el 1990 a Nova York, només vol «disfrutar i recuperar». Aquest dissabte es prendrà els dies de descans que ha tingut fins al moment. «Passejaré amb la meva família i el meu equip per deixondir-me i divertir-me amb ells». També, «òbviament», començarà a preparar-se mentalment per al partit amb Casper Ruud.

La màgia i les maratons

Parla davant la premsa en anglès primer i després en espanyol passada la una i mitja de la matinada. Ho fa amb el seu habitual somriure d’orella a orella, el mateix que de vegades se li veu a la pista, especialment quan aconsegueix un d’aquests punts que, sobre el paper, o per moments, es diria que són impossibles de salvar. «Mai dono una pilota per perduda i alguna vegada aquests punts m’ajuden per motivar-me, per somriure, per disfrutar el moment», explica. «De vegades cal treure una mica de màgia».

A Arthur Ashe s’havien tornat a veure aquests conills que apareixen del barret de copa de la seva raqueta, amb velocitat i gosadia, contra Tiafoe. També va passar dimecres, en el magistral partit contra Jannik Sinner, i en el que va jugar dilluns davant Marin Cilic. Els tres van ser partits a cinc sets en els quals sembla que s’està especialitzant en Flushing Meadows.

«En els moments clau és quan dono la meva millor versió; crec que aquesta és la clau per la qual he guanyat vuit dels nou cinquens sets que he jugat en la meva carrera», explica. I no li preocupa «gens» que aquest esforç li pugui arribar a passar massa factura. «Avui [amb Tiafoe] s’ha demostrat que, després dels partits contra Cilic i Sinner, en el cinquè estic preparat per poder desplegar bon tennis, malgrat les hores que porto a la pista i de no descansar gaire bé per acabar tan tard».

Davant Ruud, un jugador que ja va viure l’experiència d’una final a Roland Garros, i malgrat tot el que està en joc, Alcaraz tornarà a afrontar aquell moment «de la millor manera possible, sent el mateix noi i jugador de sempre. Intentaré prendre-me’l com un partit més, tot i que sé que no serà fàcil, i intentaré desplegar el meu millor joc», promet.

 Referent i joventut

Aquest joc, aquesta personalitat i aquesta convicció l’han convertit ja en un referent. Així el descrivia divendres a Nova York Martin Landaluce, que als 16 anys ja ha arribat a la final de juniors, que disputarà aquest dissabte. I això il·lusiona Alcaraz, no només perquè segueix de prop el madrileny, «un noi genial i molt treballador» amb qui comparteix Albert Molina com a mànager i amb qui ha entrenat diverses vegades. «M’alegra molt el fet de transmetre valors bons als joves», diu Alcaraz. «M’alegra saber que soc un exemple per a ell i per a qualsevol noi que tingui a prop i que els puc ajudar de cara a la seva carrera. Tots els joves saben que estic aquí per ajudar-los. No em causa responsabilitat perquè no ho faig per obligació, això de ser com soc o el que transmeto en pista, sinó que em surt de manera natural», continua. «No ho veig com una obligació ni em fa respecte. M’alegra saber que, tal com soc, transmeto bons valors».

Parla com si fos més gran, però ell mateix continua sent gairebé un adolescent. I si se li recorda això, respon: «És veritat que potser he madurat ben aviat, però és el que fa el tennis. En els tornejos potser sí que em sento més gran, amb més responsabilitats, diria jo, però un cop a casa, amb els meus amics, la meva família i la meva gent, em sento un noi de 19 anys». Un noi que aquest diumenge, a Nova York, pot tocar el cel.

 

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA